En el llibre La dona tremolosa, Siri Hustvedt explica el cas de dues xiquetes bessones que, criades en una família bilingüe anglès-francès, van desenvolupar un «dialecte propi» fet de «retalls de les dues llengües». «Un híbrid», hi afegeix l’escriptora, «incapaç de desenvolupar frases complexes gramaticalment i amb una precisió semàntica molt limitada». Un codi particular que «sense que els pares en foren conscients va crear un món en present continu, la mena de món en què suposo que vivia el meu gos».
L’observació il·lustra un cas concret de les teories de les hibridació que tenen l’origen en el clàssic Llengües en contacte d’Uriel Weinreich, publicat el 1953 i traduït per Bromera el 1996. El llibre que inaugura la disciplina coneguda com sociolingüística. D’acord amb Weinreich, la creació d’una varietat nova -diguem-li llengua o dialecte, tant se val- és un dels desenllaços previsibles del bilingüisme social. La creació d’aquesta «tercera» varietat produïda per la interferència entre les «llengües en contacte» rep el nom de pidgin i es converteix en crioll en ser transmesa familiarment. Un procés històric com la substitució i la normalització lingüístiques. La base estructural descansa en la llengua dominant, que incorpora préstecs aïllats de la subalterna. És el cas dels pidgins colonials: anglès, francès, portuguès o neerlandès, de l’spanglish dels EUA o, en bona part, del gallec-portuguès oficialitzat a Galícia a partir de les Normas de 80.
En el pròleg al llibre de Michael Sttubs El llenguatge i l’escola, Francesc Vallverdú va batejar ja el 1982 com a catanyol «l’híbrid de català i castellà que sembla emergir». El pitarrisme n’havia estat una avançada en clau còmica. Els valencians també hi havíem col·laborat amb els nostres sainets, els usos lingüístics dels quals va estudiar Lluís-Vicent Aracil en la «Introducció a Eduard Escalante». Rafael-Lluís Ninyoles, per la seua banda, havia esbudellat les teories hibridistes en Idioma i prejudici. A la primeria de la dècada dels 90, la dita Tercera via -una colla d’alegres tertulians que, en paraules de Manuel Ardit, van confondre el riu Sénia amb l’Oceà Atlàntic- en van traure, de tot allò, un indigenisme hibridista que és l’origen de la via valenciana cap a la folklorització lingüística.
Que les xiquetes dominen els dos codis -anglès i francès- o n’elaboren un tercer, assenyala Siri Hustvedt, depèn dels «models» que els ofereixen els pares. En el cas de les col·lectivitats, els mitjans de comunicació i la indústria cultural, l’aparell escolar i la literatura són el camp bourdià de la batalla per l’hegemonia cultural que determina la viabilitat dels idiomes. Potser per això Hustvedt remarca que les bessones van desenvolupar un «dialecte» sense capacitat de «projectar-se en el futur». Trieu, trieu, que el món s’acaba.
