Carmelina, Max Aub i el cap d’any

Literàriament, el Nadal, més que una temàtica, és un gènere en si mateix. No em remunte a la poesia popular perquè trobaríem tants exemples com nous torrons impossibles hi ha al mercat: els de mojito i cheesecake –»haberlos, haylos»- superen l’oxímoron més agosarat.

De tots els autors que han conreat la temàtica nadalenca, Charles Dickens, gràcies al seu A Christmas Carol (Tots els contes de Nadal. La Magrana, 2022) és el més popular. Donen testimoni els lectors i lectores ploramiques que encara derramen llàgrimes i més llàgrimes amb el temible Mr. Scrooge, els fantasmes del Nadal i els patiments econòmics de Bob Cratchit. Dickens no va fer una altra cosa que seguir la moda victoriana d’escriure aquest tipus de relat, moda que ha esdevingut costum mundial. Mentiria si no confesara que aquest text dickensià també em va commoure de petit, però, quan em vaig fer gran, vaig preferir Un recuerdo navideño, de Truman Capote (Cuentos completos, Anagrama) i els memorables Cuentos eróticos de Navidad (Tusquest), que van escriure Mendicutti, Padura, Cercas, Benítez Reyes, Ana Maria Moix i Mercedes Abad, entre altres. Per cert, el poema «El rústic villancet» de Josep Carner sempre m’ha semblat coent. Servidor és tan imperfecte en la forma com l’almoixàvena. Però anem a les felicitacions nadalenques de dos autors de casa: Carmelina Sánchez-Cutillas i Max Aub.

L’autora de Matèria de Bretanya felicitava el Nadal als seus amics amb una nadaleta, segons els esquemes de la poesia popular. Aquestes composicions són, junt a les satíriques codolades, una de les vessants poètiques més desconegudes de l’escriptora. Un mostra festiva i molt lírica amb llicències ortogràfiques. En l’Obra Completa (Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2021), a cura de Joan Borja i Maria Àngels Francés, trobem les 19 nadaletes que es conserven, escrites entre 1965 i 2008.

Max Aub, per la seua banda, no felicitava el Nadal, però enviava als seus amics i coneguts -als saludats no ho sabem- un conte per desitjar un bon any nou. A la seua casa del número 5 del carrer Euclides de Mèxic DF -d’ací el nom-, l’autor d’El Laberinto mágico composava cada any El Correo de Euclides, un curiós opuscle a dues tintes i amb diverses tipografies que configuraven un relat humorístic, de vegades absurd i premonitori. Max Aub va publicar 7 números, de 1959 a 1968. El primer va ser «La Tierra, Satélite artificial lanzado hace 6.532.687 años y 20 días», i van seguir altres com «El observatorio de Monte Palomar confirma los cálculos del sabio gabonés: la izquierda derecha, la derecha, izquierda» o «Solución del conflicto judío-árabe. Nasser acepta el Reino de Murcia; Boumedienne, califa de Córdoba; Hassan II, rey de Granada. Los refugiados palestinos a Valencia, Aragón y Cataluña, donde estarán como en casa». El de 1968 i últim va ser «Dios creó la Tierra por un informe equivocado de la CIA». El 1993, l’Ajuntament de Sogorb, la Filmoteca de la GV i l’aleshores Fundación Caja Segorbe-Bancaja van fer una edició facsímil que ben bé podria reeditar la Generalitat Valenciana. Llance l’hamet per si algú pica.

Com a coda nadalenca emule el tradicional afegitó de Max Aub al final de cada entrega d’El Correo de Uclides: Manolo Gil us envia el seu últim article del 2022 desitjant-vos un Feliç Any Nou. Servidor, sempre maxaubià.

Suscríbete para seguir leyendo