La història més gran mai explicada

«Una visió evolutiva coherent exigeix explicar com va començar tot», ens diu Juli Peretó en el capítol inicial del seu recent llibre Un planeta creatiu. Sobre aquesta exigència es construeix aquesta obra, on se’ns explica l’encara incerta transició que portà de la matèria inanimada a la viva, se’ns presenten les evidències actuals i es relaten els esforços fets des de mitjans del segle XIX per respondre a diversos interrogants sobre l’origen i evolució de la vida: Què és la vida? Com es va originar? Quines possibilitats hi havia? Com s’han reduït? Hi ha altres químiques possibles? Discutint plantejaments conceptuals, abordaments empírics i interessants controvèrsies històriques se’ns mostra com, gràcies als avenços tecnològics, s’han pogut recrear els orígens químics de la vida en el laboratori i, més recentment, s’ha començat a modificar-la a conveniència. A través de vuit capítols de contingut apassionant i narració impecable se’ns dibuixa un meravellós retrat del camí recorregut i de l’estat de coneixement actual. L’obra constitueix un relat transversal i polièdric que, amb la recerca sobre l’origen de la vida com a fil conductor, ens descobreix la manera en que es fa ciència i la ineludible subjectivitat dels actors que la fan possible. En aquest llibre trobem fets, descobriments, canvis de paradigma, esdeveniments i reflexions sobre química prebiòtica i els probables camins que van dur des d’una terra mineral als primers éssers vius però, també, art, bona literatura, anècdotes en primera persona i molta humanitat. Aquests aspectes no es tracten de manera independent, apareixen íntimament imbricats per explicar una història consistent i completa. L’obra té molt de novel·la amb històries paral·leles, com passa amb la sempre tortuosa, mai lineal ni directa, descoberta científica. Atès que la ciència és una activitat humana, els desenvolupaments científics no es poden entendre aïllats del context social i històric, de vegades personal, en el que succeeixen; resulta inapropiat jutjar la recerca en temps passats amb les convencions, els coneixements i els ulls d’avui dia. Des de molts angles diferents, s’apel·la al llarg de l’obra a les múltiples intel·ligències del lector, s’ofereixen arguments i raonaments de judici i, de manera destacada, es convida contínuament a l’exercici de la crítica. Certament, hi havia espai per una obra nova i original, separada de plantejaments anteriors, més acadèmics o personalistes sobre l’origen de la vida. L’ambició de l’autor, se’ns diu de bon començament, és «compondre un llenç que no us semble ni grotesc ni magnífic, sinó versemblant», i és una ambició que s’acompleix esplèndidament.

El llibre obre amb un poema inèdit de Carlos Briones que captura magníficament el to de l’obra que segueix. Peretó ens explica al pròleg que, segons Joan Fuster, «l’única manera segura d’entendre un pròleg és llegir-lo després del llibre». Això és cert aquí també per aquest poema, on s’enllacen geologia, química i biologia, on s’endevinen contingència i necessitat, on s’amaguen mons possibles i mons reals, totes nocions que seran tractades en capítols posteriors. L’obra no té il·lustracions a l’ús de la majoria de textos de divulgació, i en aquest cas és un encert. De fet, el lector se submergeix millor en la història que aquest llibre explica en absència d’il·lustracions; per l’equilibri que la obra té entre contingut científic, narració i descripció històrica, se segueix (i s’entén) millor suggerint protagonistes. L’autor posa en primera plana l’aspecte humà demanant a l’artista Manuel Boix, amb el que l’uneix una llarga amistat, que produeixi els magnífics retrats originals que inicien cada capítol.

Com l’obra, el seu autor combina múltiples facetes. Cal destacar el seu interès irrefrenable, gairebé malaltís, per l’origen i evolució de la vida, un interès que n’ha fet un lector voraç: la sèrie de llibres, cartes, apunts i documents esmentats amb precís coneixement al llarg del text és aclaparadora i alhora il·luminadora. Si bé en els continguts mostra certa preferència per la bioquímica i el metabolisme, camps d’interès professional en els que ha realitzat contribucions rellevants, en el discurs incorpora de manera brillant disciplines que podríem considerar allunyades, com la física o la computació. El llibre es nodreix de l’activitat docent i divulgadora de l’autor, desenvolupada amb responsabilitat i compromís durant dècades: les seves contribucions en la forma d’articles divulgatius i d’opinió o bé com a autor, editor i traductor de llibres, és impressionant i segur ha ajudat a esculpir el distingit escriptor que es revela en aquesta obra.

És impossible obviar la presència d’una crítica constant a un ventall d’aspectes que són inseparables de la comunicació de la ciència. Peretó no defuig temes controvertits com els mites creacionistes en diverses cultures, l’ensenyament de l’origen i evolució de la vida, o la manera com els mitjans han sovint publicitat els avenços sobre l’origen de la vida, defensant en tot moment que l’únic espai de discussió vàlid és a la llum de l’evidència científica – una ciència que és per definició imperfecta i que, com la vida, evoluciona i s’autocorregeix.

Aquest llibre és ple d’exemples que mostren que saber de ciència i unir-la als avatars dels seus actors construeix escenaris molt més esplèndids que la simple contemplació estètica de la natura – a la que s’uneix. Reinterpretant Jorge Wagensberg, diríem que la suma d’art, història i ciència com sabers separats és un arròs tres delícies. La paella és complexa i no reduïble als seus ingredients. Com aquest llibre. El símil quedarà clar després de la seva lectura.

Suscríbete para seguir leyendo