La literatura hispanoafricana

El triomf del posthumanisme actual amb totes les cares del seu poliedre, els estudis postcolonials i descolonials i les diverses posicions del pensament de gènere han fet que es produïsca un autèntic allau de literatura africana o pseudoafricana amb totes les seues vessants, temàtiques i formes, tant en traduccions de les llengües de les antigues colònies com en suahili i kikuiu. A les llibreries trobem una oferta de títols molt variada que va des d’autors clàssics -els nigerians Wole Soyinka i Chinua Achebè o el kenià Ngűgűwa Thiong’o-, a les noves veus africanes de la francofonia -Mohamed Mbougar Sarr i Alain Mabanckou-, passant per una gran diversitat de veus sud-africanes -Mongane Wally Serote, Zakes Mda i Damon Galgut- o de cultura lusitana -l’angolesa Djaimilia Pereira de Almeida i les moçambiqueses Lília Momplé i Mia Couto-, això per no comptar els nombrosos exemples afroamericans, com les clàssiques Maya Angelou, Toni Morrison, Angela Davis i Audre Lorde, els nous Colson Whitehead i N.K. Jemisin o Nnedi Okarafor i tota la colla d’afrofuturistes amb les distòpies que tant agraden als esnobs antisistema, que també n’hi ha.

A la pell de brau que deia Salvador Espriu, les coses són diferents. Sempre són diferents. El nostre passat colonial està silenciat, amagat i tancant amb pany i clau. Les vergonyes no s’airegen. A hores d’ara, Guinea i el Sàhara continuen sent matèria reservada, i sembla que la cosa va per a llarg. No voldran que es conega que alguna fortuna valenciana podria tenir l’origen en els foscos negocis forestals a Río Muni i les duríssimes explotacions de cacau a Fernando Poo. Vist el panorama, és obvi trobar també aquest silenci en la literatura. Hi ha poques novel·les ambientades a la Guinea colonial: el best-seller de Luz Gabás (Palmeras en la nieve), l’esplèndida trilogia anticolonial de Carles Decors (Al sud de Santa Isabel, Aquell món idíl·lic i El malson de Guinea) o la novel·la gràfica Diez mil elefantes, de Pere Ortín i el dibuixant equatoguineà Ramón Nzé Esono Ebalé. Amb Sidi Ifni i El Sàhara Espanyol la cosa és prou semblant: Luis Leante (Mira si yo te querré), Javier Reverte (El medico de Ifni), Víctor del Árbol (El hijo del padre) i poca cosa més.

Amb aquest context, no ens ha d’estranyar que les literatures africanes en espanyol i en altres llengües cooficials siguen invisibles, malgrat els esforços d’editorials com Sequitur, Sial Pigmalión o Verbum, entre altres, que publiquen autors i autores dels antics territoris espanyols a Àfrica, així com altres escriptors magrebins i immigrants procedents de geografies africanes no hispanes que també s’expressen en les nostres llengües i que mostren una gran bibliodiversitat. Cal llegir Guillem d’Efak (Poemes, cobles i cançonetes), Juan Tomás Ávila Laurel (Dientes blancos, piel negra), Angela Nzambi (Ngulsi, Biyaare i Mayimbo), Remei Sipi Mayo (Cuentos bubis), Augusto Yyanga Pendi (Mhbukwa: mito y leyenda) o el sahrauí Bahia Mahmud Awah (La maestra que me enseñó en una tabla de madera). Però sobretot cal llegir dos grandíssims autors de referència: Donato Ndongo (Las tinieblas de tu memoria negra) i María Nsué Angüe (Ekomo). La literatura hispanoafricana també és cultura hispànica. Invisibilitzar-la és continuar amb el discurs colonial i racista. Queda clar, supose.

Suscríbete para seguir leyendo