Poeta de la bellesa quotidiana

A propòsit de la coberta de La casa sota la lluna, que mostra una fotografia de la meitat del rostre de la poeta Maria Josep Escrivà, em ve a la ment el conegut fragment de l’epíleg a El hacedor en què Jorge Luis Borges deia que el laberint de línies que conté el món d’un escriptor acaba traçant, de manera sorprenent, la imatge de la seua cara. No trobe una altra metàfora més adient per definir aquesta antologia, que recull una part important dels trenta anys d’escriptura i d’incansable militància poètica de Maria Josep Escrivà, que ha poblat el seu propi univers de flors, ocells, arbres, camins, mars, rius, cossos que es recerquen, es troben i s’enyoren i, també, d’ombres i espines doloroses. Un territori que albira des de les finestres de la casa que habita sota la lluna, o siga, des del cor del poema. Un territori íntim construït –com adverteix l’autora en el subtilíssim text preliminar– sobre el difícil equilibri de la vida, que encara se sustenta en el miracle de les belleses quotidianes, malgrat i al costat de totes les misèries.

Aliena a la temptació de publicar amb presses, Escrivà ha aixecat una de les obres més sòlides i singulars de la poesia catalana del País Valencià de les darreres dècades. Sense concessions a la galeria, sabedora que l’estrany ofici de poeta requereix de sacrificis que tenen ben poc a veure amb la impostura i les fórmules repetides i molt amb la introspecció silent i la reescriptura constant. Concisió, contenció i veritat són, tal vegada, els paràmetres bàsics que emmarquen la seua poesia. «Concisió» perquè concep el poema com una fràgil estructura que s’ensorra si el poeta renuncia a la recerca tenaç del mot just i insubstituïble, sovint tan esquiu. «Contenció» perquè els seus versos estan travessats per un silenci volcànic, que, si molt convé, emergeix amb la impetuositat d’un torrent poderós. I «veritat» just perquè la seua escriptura és concisa i continguda, com «una treva de llum, de nit a nit / definitiva.»

Des de la publicació llunyana del primer poemari, Remor alè (1993), fins al darrer, Sempre és tard (2020), la present antologia mostra una visió panoràmica de la seua obra. L’arc traçat entre els llibres mencionats es completa amb A les palpentes del vidre (1998), Tots els noms de la pena (2002), Flors a casa (2007) i Serena barca (2016). El lector disposa, per tant, d’una tria extensa, il·lustrativa i variada, que també inclou la suite de set poemes sine die (2020), dues composicions inèdites, una endreça informativa sobre la procedència de gran part de les peces seleccionades i un estudi exhaustiu a càrrec d’Olívia Gassol Bellet –professora de la Universitat Oberta de Catalunya–, incorporat com a epíleg, a mode d’incitació per a una relectura posterior. En resum, un volum bellament editat per Pagès Editors, que, a més, compta amb il·lustracions de Marta R. Gustems a l’inici de cada secció en què aquest està estructurat.

No resulta fàcil establir de manera inequívoca les línies poètiques que defineixen La casa sota la lluna. Entres altres raons, per la seua diversitat formal, temàtica i estilística. Hi ha poemes d’una densa simplicitat, estructurats al voltant d’una imatge central i amb una estètica pròxima als haiku i les tanka. Hi ha d’altres, però, més exuberants i sensuals, que ordeixen un complex entramat de ramificacions sensorials i semàntiques. Hi ha, també, proses poètiques que defugen encertadament una dicció recargolada. I hi ha, sobretot, els bells poemes en què l’autora parteix d’una imatge externa o d’una escena líricament fixada per a oferir-nos una fonda reflexió vital sobre el pas del temps, els sentiments que ens desperten els nostres éssers més volguts i la dura lucidesa amb què la soledat se’ns revela en el moment més inesperat. Siga quin siga el motiu poetitzat, el lector no trobarà en La casa sota la lluna l’afany de dir l’indicible, sinó més aviat l’imperceptible: els petits i irrepetibles fragments de vida que, immersos en el tràfec incessant dels dies, se’ns fan escàpols. No és menor aquest afany: revelar la presència miraculosa dels humils benestars que ens acompanyen a diari, a pesar de les ferides que ens infligeix el simple fet d’estar vius. Així ho llegim en aquests versos evocadors: «A dintre meu / hi ha una arrel que excava / buscant jardins.» Noble ideal, el de perseguir la bellesa «allà on brolla la deu, / on tremola la veu, / on esclaten els mots / com un ramell de flors / d’oxigen.»

Suscríbete para seguir leyendo