Una geometria de línies, arestes i ombres

No sempre calen grans exposicions per a copsar en profunditat l’obra d’un artista. Per bé que siguen de dimensions modestes, si la tria de peces exhibides evidencia les particularitats que defineixen aquesta obra i alhora articula una visió de conjunt, l’efecte que causarà als nostres ulls no serà menys revelador.

Aquest és el cas d’Andreu Alfaro: dibuixar l’espai, exposició que combina una selecció variada de dibuixos i escultures fàcilment identificables en la trajectòria d’Alfaro amb d’altres creacions menys conegudes, que proporcionen agradables sorpreses fins i tot als visitants familiaritzats amb el seu univers artístic. En bona part, el pes de l’exposició recau sobre les facetes més valorades d’Alfaro, les d’escultor i dibuixant, amb una breu aportació pictòrica i una sèrie de fotografies que testimonien, amb una mirada poètica, l’entorn geogràfic de les coves de Paterna en els durs anys de la postguerra. Per als qui desconeixien la relació d’Alfaro amb la fotografia –jo mateix– aquest reduït conjunt fotogràfic esdevé un autèntic descobriment, que palesa l’afany d’exploració de la seua aventura creadora.

En aquest sentit, Alfaro ja postulà en l’article «Reflexions a l’entorn de l’escultura» que l’artista «no ha de deixar-se classificar en un apartat, en una casella», ha d’oposar-se «a ser un model més o menys feliç per al mercat», ha d’aspirar a ser «un artista integral, amb diversos camins i activitats». Aquesta voluntat incorruptible de mantenir-se en una incessant evolució i provatura, reflectida en la diversitat de matèries primeres amb què treballava –des dels primers dibuixos fins als darrers dissenys escultòrics en pedra, passant pel filferro, llautó, ferro, acer i marbre–, està ben present en l’enfocament multidisciplinari amb què Artur Heras i Anacleto Ferrer han comissariat la mostra.

D’altra banda, no s’hi ha negligit el propòsit –essencial en Alfaro– de vincular la seua obra a valors i idees col·lectives com el catalanisme o la lluita antifranquista. «Escultura militant», en va dir Joan Fuster, tot i advertint que les «temptacions polítiques» mai no condicionaren el seu art.

Pocs pensadors, potser cap, han ocupat un lloc tan preponderant entre els referents culturals i morals d’Alfaro com l’assagista valencià, a qui va homenatjar convertint-lo en tema i motiu iconogràfic de nombroses obres seues, una mostra de les quals conforma un nucli destacat de l’exposició.

A més de Fuster, però, també hi tenen una presència notable peces dedicades a altres escriptors com Ausiàs March, Miguel Hernández i, en especial, Goethe. Ben mirat, «coartades perfectes» –afirmava Alfaro– que activaven el seu procés d’indagació artística.

I no és menor la presència de la mitologia clàssica, amb escultures de línies sinuoses i sensuals com les inspirades en la deessa Afrodita o la reinterpretació radicalment original del grup escultòric Laoocont i els seus fills, atribuït a Agesandre i a Atenodor i Polidor de Rodes.

Amb tot, més enllà de les tradicions culturals assimilades per Alfaro, tan universal i alhora local –o millor dit, nacional–, hi ha la plasticitat de les obres exposades i la disposició en què han estat ubicades. És sabut que Alfaro fou un dibuixant que evolucionà de manera irremeiable cap a l’escultura per un «problema d’espai», perquè els seus dibuixos desbordaven els límits del paper a la recerca de la tridimensionalitat de les escultures d’arestes i corbes impensades. Aquestes peces escultòriques, concebudes sobre el paper, en ser il·luminades ara en l’interior de la sala, projecten la seua silueta en una mena d’imprevista simetria poètica. Paradoxalment, l’escultura actua com una frontissa entre el dibuix primigeni i el dibuix ulterior que perfilen les seues ombres en el sòl i les parets, de manera que el visitant té la sensació d’endinsar-se en un paisatge geomètric de línies, arestes i ombres, derivades les unes de les altres, que es completen i donen sentit. En efecte, no sempre calen grans exposicions per a copsar una obra polièdrica com la d’Alfaro, que ens interpel·la, a través del temps, des de diferents matèries, plans i angles.

L’exposició ha estat produïda pel Centre Internacional de Gandia de la UV, el Vicerectorat de Cultura de la UV i l’Ajuntament de Gandia, amb motiu del 40 aniversari de la Universitat d’Estiu. F

Suscríbete para seguir leyendo