Rock, tatuatges i patums

Durant dos dies, el Festival de les Arts LA’23– no confondre l’acrònim amb el de la ciutat de Los Ángeles- ha fet ballar més de 40.000 joves i no tan joves. M’agrada aquest tipus de festivals encara que no siga usuari: coses generacionals, malgrat la meua condició de fardatxo adaptable als biòtops més diversos. Soc de gustos eclèctics: de Bach a Cole Porter, d’Ausiàs March a Anarcoma, passant per Hellsingland Undergroud i Vetusta Morla. La dosi de paracetamol per a refer-me després d’una sessió de rock pertany a la meua estricta intimitat.

Els festivals de rock són un bon indicador per a conèixer alguns trets culturals joves. Per molt que es parle d’experiència -el màrqueting de les emocions fa caixa fins i tot en la política-, aquests esdeveniments no deixen de ser cultura de masses amb traços de contracultura. ¿Què va ser Woodstock? ¿Què són Tomorrowland, Sónar, el FIB i, perquè no, l’aggionarmento de les colònies escolars del Feslloc? El Jägermeister i la cassalla combinen bé amb la cervesa: coses de la universalitat destil·lada dels pinyols del raïm, ara amb sistema cashless. Vida líquida, que diria Zygmunt Bauman.

Hem de seguir molt de prop aquestes noves il·luminacions de Rimbaud amb barrejat de DJ, creacions electroacústiques, música indie, noves estètiques, decibels i leds, missatges antisistema, poliamor, food trucks, tatuatges i altres matèries conegudes de la neonata família sempre durrelliana. Fa temps que Th. W. Adorno ens va fer observar la importància del context i les relacions cultura i societat, però les patums encara s’entretenen comptant hendecasíl·labs, pontificant sinalefes i esgarrant-se la roba per haver-se fet pública l’homosexualitat d’un homenot en un documental. Si açò és ara, no vull ni pensar com es comportaran amb el panorama postelectoral que s’albira.

Al CaixaForum València, molt a prop d’on es va celebrar LA’23, es pot visitar Tattoo, art sota la pell, una fantàstica exposició del Musée du quai Branly- Jacques Chirac i la Fundació la Caixa. Una mostra que dona fonaments antropològics, històrics i culturals als tatuatges, traient-los de l’estigma patibulari i, en definitiva, de classe. Des de 1990 els tatuatges s’han normalitzat en les nostres vides i s’han convertit en un aspecte estètic i biogràfic per a milions de persones. ¿Quants assistents del LA’23 portaven tatuatges? Jo no em faria cap -tinc massa penjolls-, però m’agrada veure’ls.

A més de body art, els tatuatges són signes d’una escriptura dèrmica, viva mentre viu la persona, amb la seua retòrica i les seues metàfores. Literatura epidèrmica del jo contra l’oblit sentimental, com cantava Concha Piquer en Tatuaje. De sobte, he recordat The Pillow Book, la pel·lícula de Peter Greenaway inspirada lliurement en el clàssic homònim de la literatura japonesa escrit per Sei Shonagon, que ací coneixem per la traducció a l’espanyol de Jorge Luis Borges i al català de Xavier Roca-Ferrer. A la pel·lícula, Nagiko, la protagonista, escriu un llibre sobre la pell del seu amant. L’escriptura i la lectura tenen molt de subtilesa eròtica, amb permís -o no- de les patums. El bromur mai no funciona amb la literatura.

Suscríbete para seguir leyendo