Refugis

Com que soc bastant neuròtica i tinc un problema amb els espais, acostume a perdre’m una quantitat important de concerts que tenen lloc en grans estadis. L’última vegada que vaig anar al Palau Sant Jordi em vaig prometre no tornar després d’haver passat més estona imaginant-me plànols d’evaquació a la grades que gaudint d’un escenari amb U2.

La setmana passada actuava Bob Dylan a Barcelona i, per sort, ho feia al Liceu. Dues hores de concert a set metres del cantant; les coordenades justes per arribar al paradís. No coneixia cap de les cançons que va cantar, totes del repertori dels seus últims treballs. I així i tot, encara que l’emoció a mi sempre em ve per la identificació i el reconeixement, no em va fer falta cap tipus d’evocació per commoure’m. Dues hores de bellesa a través de la música i la poesia, però també dues hores d’una certa forma de melancolia.

Del que s’estava vivint allà dins i del que s’està vivint a fora. Pensava, mentre sentia el cantant, quin tipus de música deuen escoltar els votants de Vox, i en el mal que ha fet el reggaeton, la violència de les seues lletres. Dies després del refugi que va ser, per mi, l’actuació de Bob Dylan, aquesta setmana he tingut un altre tipus d’oasi encara més privilegiat.

A Oliva, la Fundació Brines ha acollit unes jornades sobre el dret a la lectura organitzades per la Direcció General del Llibre del Ministeri de Cultura i l’Institut de Drets Humans de la Universitat de València; uns dies per on han passat noms com el de María José Gálvez, Luis García Montero, Fernando Flores, Marta Sanz o Bob Pop, que han fet de l’Elca un espai de diàleg just en una setmana en la que han començat a prendre possessió representants polítics que sense cap dubte faran una societat més rica en crispació i formes de censura i més pobra en drets i vies de diàleg.

En la conferència inaugural, l’escriptora Marta Sanz va fer una defensa de la literatura i un acostament a la lectura que coincidien amb algunes de les raons que l’havien duta a l’escriptura, com l’opció d’aprendre a detectar, entre els artefactes i les maquinacions de la literatura, certes veritats, per més que no t’agrade el que veges.

Hi ha uns versos d’ella que diuen: «El poema es un espacio./Mide cinco por tres centímetres./Es un piso de protecció oficial». I, en el fons, i malgrat tot, som uns privilegiats de poder utilitzar la força de les paraules al costat de qui utilitza les paraules a la força.

Suscríbete para seguir leyendo