Savis, sabuts i solapistes

Savis, sabuts i solapistes

Savis, sabuts i solapistes / Levante-EMV

Manolo Gil

Encara que els tertulians del Café Lisboa no ens hem reunit les últimes setmanes, una vesprada vaig ocupar la taula habitual amb Josep Marco Borillo, catedràtic de Traducció i Interpretació de la Universitat Jaume I de Castelló, amb qui havia quedat per a parlar, òbviament, de traduccions. Vam començar repassant W.H. Auden i acabarem amb James Joyce i Joseph Conrad, de qui enguany celebrem el centenari de la seua mort. És molt provable que aquesta commemoració passe sense pena ni glòria a casa nostra. Si les institucions públiques valencianes han condemnat -de moment- a l’ostracisme el Centenari de Vicent Andrés Estellés, el nostre poeta nacional, no crec que presten atenció a l’autor d’El cor de les tenebres (Sembra/Alianza Editorial), la més brutal imatge de la solitud, el colonialisme i la força de la natura escrita fins ara. 

A l’anomenar El cor de les tenebres, Marco Borillo va pegar un glop a la infusió de camamil·la que havia demanat i em va aclarir que no són les tenebres, sinó la tenebra: Heart of Darkness. Quina metàfora més contundent i polisèmica amaga aquest títol! La tenebra contra la llum. La tenebra atàvica. Recomane tenebres, com el títol del primer volum de l’obra completa de Vicent Andrés Estelles (3i4). Singular i plural: tenebra i tenebres. Les traduccions sempre enriqueixen els nostres coneixements, globalitzen els continguts de les diferents cultures i normalitzen la nostra llengua. La traducció està poc desenvolupada en l’edició valenciana, però xano-xano va obrint-se camí. Al remat, cultura universal que falta ens fa. 

Continuarem la conversa i se’ns va colar Virginia Woolf. Aleshores vaig ser jo qui pegà un glop al meu te verd. Quantes persones citen l’autora d’Orlando i què poques l’han llegida! Quants citen Una cambra pròpia (La temerària/Austral) i han desistit en la lectura d’altres obres seues. Llegir la Woolf no és fàcil, però cal intentar-ho. El mateix passa amb Joyce, Proust i tants altres. Cal fer l’exercici lector i apropar-se als grans clàssics de la literatura universal. Exercitar l’hàbit lector és ampliar els nostres coneixements. 

El mateix de la Woolf podríem dir d’altres autors en català. Si pena és no conèixer la nostra literatura, més pena és ignorar-la perquè està escrita en la nostra llengua. Quantes persones han llegit sencer el Tirant lo Blanc (Proa)? Quantes ho dissimulen? Per què a la gent de lletra li costa tan dir no ho conec o no ho he llegit? Dissimular la ignorància lectora és una característica prou comuna entre els sabuts. Ja ho va dir Baltasar Gracián: el primer pas de la ignorància és presumir de saber. Aquesta presumpció s’anomena «sabutisme», una categoria universal quasi epistemològica que a casa nostra compta amb la tipologia autòctona de «sabut de bar», terme arreplegat pel Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a referir-se a la persona que pretén saber-ho tot i fa aigües. El problema no és dissimular la ignorància, sinó confondre el sabut amb el savi, confusió que ha produït més d’una incomoditat en açò d’ostentar l’autoritas, perquè abans s’atrapa un mentider que un coix. Per molt que algú emmascare la seua ignorància i faça el paperot, quod natura non dat, Salmantica non præstat. 

Una altra modalitat lectora de no lector és la de solapista. Compten amb autèntics mestres i mestresses en açò de llegir només solapes i contracobertes de llibres, que quan un té certa cultura literària dona molt de joc, però pot esdevenir una catàstrofe quan no se’n té. Pareu atenció perquè cal tenir cura i no confondre el solapista amb el sabut. Són dues categories ben diferents encara que puguen semblar-se. De moment, que jo sàpia, la Congregació de la Doctrina de la Fe no ha reconegut el solapisme com a pecat, però el sabutisme està inclòs en el grup dels produïts per l’egoisme i la supèrbia amb totes les seues perversions, sinònims i heterònims. 

Tampoc és cap màcula comprar molts llibres i no llegir-los. No cal criticar a qui ho fa. Umberto Eco ho explica molt bé en el meravellós documental de Davide Ferrario, Umberto Eco: la biblioteca del mondo. L’autor d’El nom de la rosa, que emmagatzemava a casa seua més de 50.000 títols, deia que una biblioteca personal és com la farmaciola que només l’obris quan estàs malalt per a buscar el medicament adient. Doncs, amb els llibres passa el mateix. Cal estar ben abastit encara que no hàgem llegit molts d’ells, perquè segur que es presentarà l’ocasió de fer-ho quan cerquem una resposta.

També podem ser lectors compulsius o aparentar-ho, però malauradament no som R2D2. La lectura és inabastable malgrat que mostrem que som superlectors al perfil de ficció que ens construïm als timelines i storytelling de les nostres xarxes socials. Aquestes entrades no formen una narració sinó que són missatges emocionals narrativament buits que fan que ens convertim en mercaderia. Byung-Chul Han explica en La crisis de la narració (Herder) que els storytelling fan communities, que és la comunitat en forma de mercaderia: una comunitat que, òbviament, consta de consumidors. El capitalisme ha recorregut al storytelling per apropiar-se de la narració i sotmetre-la al consum. Més que storytelling el que fem a les xarxes socials és storyselling; és a dir, històries per a vendre i consumir ràpidament. Hem fet de nosaltres mateixos productes de ficció i ens venem. La felicitat del paó a l’abast del like. Caldria fer una reflexió al respecte perquè estem confonent interessos per valors. Malauradament, els camins del personal branding són diversos i inescrutables.  

Llegir és temps, però una cosa és llegir i una altra comprendre allò que lliges. Llegir molts llibres és un indicador de temps viscut, d’anys transcorreguts. És evident que qui més ha llegit és el dimoni i no per diable sinó per vell. Llegir ens fa crítics i la crítica, gràcies a Déu, és cosa de Lucífer. No cal amoïnar-se per no haver-ho llegit tot. No cal que anem per la vida com Funes el memorioso, el personatge de Borges. Joan-Carles Mèlich ens explica la infinitud de la lectura i la finitud de la vida en La sabiduría de lo incierto. Lectura y condición humana (Tusquets). La vertadera saviesa és reconèixer la pròpia ignorància, va dir Sòcrates. 

Quan Marco Borillo i un servidor ens acomiadarem la nit estava fosca: Heart of Darkness. Va tornar la metàfora.