Infinitament moderna

Infinitament moderna, en efecte. Així era Fina Cardona-Bosch, i així l’han definida la majoria dels autors d’Infinita. Unes lletres per a Fina Cardona-Bosch, llibre col·lectiu en la seua memòria. Una modernitat de lliure disposició que Fina va construir-se al marge dels camins inicialment previstos per a la seua generació. Fugitiva del pensament conservador de l’època però també de bona part dels sectors anomenats progressistes, sovint recelosos de les heterodòxies i els esperits lliures. No era fàcil tampoc ser una dona moderna en «la capital de la Terra de la Modernitat Impossible», segons va batejar la ciutat de València Carles Pérez -un altre il·lustrat multifacètic.

Fina va faltar fa just dos anys, encara plena de vida i de projectes personalíssims. «Tots dos som de la quinta de la Riuà», solíem fer broma en els nostres respectius natalicis. Ara, gràcies a la iniciativa de Manolo Gil, el PEN català i Vincle editorial han unit esforços per dedicar-li aquest llibre -amb una preciosa coberta d’Artur Heras. Un volum calidoscòpic com ella mateix en què cadascun dels autors ha escrit sobre la seua particular Fina. Més enllà de l’elegia per l’amiga desapareguda, era obligat un enfocament eclèctic, d’àmplia obertura de compàs. Vam presentar-lo dimarts passat al Centre Octubre de València -a ca Eliseu, hauria dit Fina. En la primera setmana de «l’estació de la fritanga» -el copyright és totalment Cardona-, un centenar llarg d’amics de tots els sexes, gèneres i condicions ens vam reunir per recordar precisament les diverses vides, cultures i galàxies per les quals va transitar «la reina dels boomers valencians», segons la va batejar la seua amiga Marisa Bolta.

A la darreria dels 70, Fina ja s’havia convertit en una prometedora veu de la poesia catalana. Una glopada de modernitat enmig d’uns anys de profunda metamorfosi cultural, social i política. A cavall d’un món corcat que no volia desaparèixer i un altre que les joves generacions miraven d’imaginar sense fulls de ruta estàndards. En aquell context, Fina també va ser, com assenyala Ivan Garcia Moreno en l’article «Totes les vides de Fina», «un antídot contra un cert folklore, hippie i xirucaire, que ella anomenava, amb sornegueria, el kumbaià». Una pionera a fugir dels bassals del tradicionalisme de targeta postal i de les mentalitats retrospectives i nostàlgiques. No debades Fina Cardona-Bosch i els seus amics Josep Bonet, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Manuel Rodríguez-Castelló -com havia fet, entre altres, el sènior Jaume Pérez Muntaner- van esgarrar el catàleg dels patrons heretats i es connectaren -com Carles Pérez, Andreu Alfaro, Mariscal o el mateix Artur Heras- amb les suggeridores avantguardes que van tenir a l’abast. Les que miraven de millorar el món des del mateix País Valencià, com la tradició il·lustrada de Joan Fuster, Josep Iborra, Vicent Ventura i companyia, i les que arribaven a bacs i rebolcons d’enllà les fronteres físiques i les presons mentals que aquestes havien generat.

La generació de Fina Cardona-Bosch no és només el primer esglaó de la modernitat cultural valenciana sinó també la seua baula més obertament cosmopolita. L’interès de tots ells per la traducció i la literatura estrangera -de Pier Paolo Pasolini a Franz Kafka o Fernando Pessoa, Italo Calvino o Natalia Ginzburg i un etcètera infinit- no contradiu sinó que reforça el profund respecte pel bo i millor de la literatura catalana: de Manuel de Pedrolo al mateix Fuster, Salvat-Papasseit o Gabriel Ferrater. Tan enemics alhora, convé remarcar-ho, del folklore kumbaià contra el que alertava Fina com del papanatisme d’una gauche divine acomplexada dels seus orígens que, el cabet en la faena, començava a ocupar els petits mandarinats que permetia la incipient indústria cultural del País Valencià.

La proposta de modernitat de Fina Cardona-Bosch i les seues tribus s’ha recolzat sempre en la innovació discursiva i estètica: en la recerca constant de noves formes d’expressió i d’experimentació vitals, una part molt rellevant de la qual ha estat la reivindicació de les «identitats del jo» sense renunciar, tanmateix, al «nosaltres» que la generació anterior havia construït com un procés de modernitat col·lectiva. Ben mirat, una utopia ambivalent i riquíssima que, per dir-ho com Norbert Elias, mirava de superar l’antítesi tramposa entre l’individu i la societat. Una proposta, al capdavall, d’enriquiment de la universalitat des del dret a la diferència. Exactament això defineix un projecte de modernitat generacional decidit a superar les velles jerarquies socials i els seus llenguatges i que es despertava amb una curiositat sense vores per les arts plàstiques o la televisió, la música, la ciència, l’urbanisme, el cinema i les noves indústries creatives. Però també pels viatges, la cultura urbana, el paisatgisme, entre altres centres d’interès. Lectors atents d’Umberto Eco, la seua «batalla cultural» era també una aposta militant per la bellesa com una forma de relacionar-se amb el món i de traure’n la millor cara. No debades Marisa Bolta titula «Fina o la bellesa» el seu capítol. Contra la lletjor de què parlava un altre modern com l’arquitecte Oriol Bohigas.

És curiós, pense ara entre mi, que precisament aquest grup avantguardista en què s’inscriu Fina Cardona-Bosch haja estat explícitament oblidat, quan no decididament apartat, de la majoria dels circuits de la cultura oficial valenciana, inclosos els anys del Botànic multicolor, les seues editorials i acadèmies redundants. «Coses del País Kafkià», m’hauria dit Fina ara mateix. Però no és tan estrany, si bé ho mirem. Al capdavall, el pensament postmodern, el consensualisme -incloses les terceres vies- i les modernitats líquides del terreny solen generar formes evanescents de literatura groga -una modalitat literària als antípodes de Fina Cardona-Bosch i els seus còmplices. Contràriament, els articles dels darrers anys publicats per ella al Valencia plaza -i que reivindica Vicent Sanchis en «Articles a glops»- són el testimoni d’un discurs obstinadament crític davant dels aires de la contemporaneïtat. Potser per això mateix, aquella secció es titulava «València, quina paciència».

Siga com vulga, «la vikinga galàctica», com l’anomena Fúlvia Nicolàs, continuarà sent el far encès d’aquella modernitat que Carles Pérez considerava impossible sense deixar mai de buscar-la.