Entre versos i cítrics

Des que em vaig proposar a mi mateixa, fa un temps, deixar d’escriure durant una temporada sobre res que faça referència a la realitat política valenciana actual, la meua qualitat de vida ha augmentat considerablement encara més. I ara mateix, a poques hores de celebrar-se les eleccions catalanes, em trobe en una illa, a Menorca. I des que vaig fer-me el propòsit de prendre’m unes vacances sobre determinats temes, tornen a cobrar en mi amb més força que mai les coses que ja donava per sentades. El privilegi de les paraules, conformar una forma de viure a través d’elles, i la felicitat d’anar rebent notícies excepcionals de forma natural que fa uns anys, només pocs anys, haurien estat impensables, com el meravellós reconeixement amb el premi Pulitzer, fa uns dies, a Cristina Rivera Garza, una de les millors exponents d’una quantitat d’autores llatinoamericanes actuals que estan cartografiant, des dels Estats Units, la seua llengua materna des d’un lloc on aquest idioma significa un acte de resistència. Posant en valor autores del «New Latino Boom» fa ja uns quants anys que s’hi dediquen a la Feria Internacional del Libro de Nueva York el seu president, José Higuera, i Dejanira Álvarez, la seua directora, donant veu i establint aliances i complicitats amb altres llengües i territoris que també provenen, en molts casos, de la dialèctica i la tensió de la dissidència. I ho fan al mig de Manhattan, també una illa, difícil i bellíssima a parts iguals. I feroç també en qüestions de llengües, malgrat que en ella convisquen actualment més de set-centes parles, moltes de les quals arriben a l’illa per morir. I passa, amb això, el mateix amb els ànecs del Central Park quan ve l’hivern i es gela l’aigua, que ens preguntem on va a parar una llengua quan mor.

Veient la realitat actual, l’esquizofrènia instal·lada i ja plenament normalitzada, últimament cada dia done les gràcies per poder viure de les paraules. Per ser, quan no ales, refugi. Perquè mentre el govern valencià està debatent aquest dies la creació de fundacions dubtoses, nosaltres -que potser estem bojos, però benvinguda qualsevol forma de no tocar, ara mateix, de peus a terra- estem organitzant el Poecítrics, una vesprada de versos i cítrics que el proper dissabte 25 de maig tindrà lloc a la Todolí Citrus Fundació, a Palmera, i reunirà tres dels poetes més interessants dels nostres dies. Goethe es preguntava, en un dels seus textos, si coneixíem la terra on floreix el llimoner. I de Machado a Lorca, de Ferrater a Brines, de Montale a Merini, són molts els poetes que han exaltat la bellesa dels cítrics. I en uns dies, en un paisatge privilegiat amb més de cinc-centes varietats cítriques, es trobaran el que canta i el que conta: el poeta que immortalitza la bellesa dels fruits a través de les paraules i Vicent Todolí, que com una etimologia, fa parlar la terra arribant a l’arrel i als orígens per mantenir intacta la memòria que narra, a través dels cítrics, els rumbs de la història.

És curiós -i alhora increíble- que només cinc quilòmetres de distància separen el paisatge de Brines, algú que va plasmar en les pàgines més altes de la poesia castellana del segle XX les emocions dels canvis estacionals lligats a la bellesa dels cítrics i algú que amb el temps ha creat un projecte únic al món treballant per la conservació d’un llegat paisatgístic etern i universal a través de la memòria de la terra i les paraules. En alguna ocasió, el poeta li va dir a Todolí: «Tu, Vicent, eres com Hermes, el missatger dels déus, que només toca terra per prendre impuls».

Per celebrar aquesta propera edició del Poecítrics, tres poetes de diferents generacions i procedències (Josep Piera, Maria Sevilla i Mario Obrero) prendran la paraula enmig d’un paisatge privilegiat. I, per a l’ocasió, l’artista Carmen Calvo ha dissenyat un cartell meravellós a partir de l’obra «Oro y redondo del mediodía» que convida a acudir i passar una vesprada irrepetible. En realitat, no conec una manera més seriosa de conviure enmig dels nostres dies que envoltar-nos de versos i cítrics. Perquè ja ho deia Paul Auster: davant d’una realitat extraordinària, la consciència pren el lloc de la imaginació. 

Suscríbete para seguir leyendo