OPINIÓ

El monòlit d'Enrique Sánchez a Sueca

El monòlit dedicat a Enrique Sánchez, en una imatge d'arxiu.

El monòlit dedicat a Enrique Sánchez, en una imatge d'arxiu. / Levante-EMV

Sergi Núñez de Arenas

Sergi Núñez de Arenas.

Sergi Núñez de Arenas. / Levante-EMV

No he tingut la sort de conéixer en vida a Enrique Sánchez. Però al llarg de més de 20 anys, totes les coses que he escoltat i llegit sobre ell apunten cap a la mateixa direcció: Enrique era un home de profund caràcter humaniste. El seu humanisme el portà a anteposar l’interés del bé comú als seus interessos personals.

La docència com a professor de tecnologia a l’Institut de Sueca, en acabant compaginant-la amb la direcció del mateix centre, són una mostra inequívoca de la seua vocació de servici públic. Culminant esta vocació amb la màxima expressió que pot prendre el servici al veí: sent representant públic del poble. 

No hi ha major honor, orgull i mostra d’estima pel poble d’u que treballar per ell. I a més a més, fer-ho com ho feu Enrique Sánchez, des de l’altruisme més pur. 

Enrique, per damunt de sigles i ideologies, treballà per i per a Sueca. Tots als qui els he sentit parlar d’ell o els he llegit sobre ell, han destacat este vessant seu: l’estima per Sueca, per fer-la progressar i per fer d’ella un lloc millor per a les generacions futures.

En 1998 desgraciadament la mort el trobà abans d’hora, quan just estava donant els seus millors anys per a la seua família i per al seu poble. 

Que un any després, la corporació municipal li erigira un monòlit en record pel seu servici al poble i pel projecte que havia iniciat i que no voria acabar, digué molt -en positiu- dels nostres representants d’eixe moment. 

Els temps i els diferents vents que bufen al llarg de 25 anys en la política no han sigut favorables per a la memòria d’Enrique Sánchez. 25 anys després, que Sueca, a través dels seus actuals representants, torne a honrar a un prohom seu rescatant de l’oblit, l’abandonament i la brutícia el monòlit que en la seua memòria alçà, tornarà a dir molt – novament bo- del poble que som. 

Al remat, recordar aquells que han dedicat la seua vida a fer que el nostre poble siga hui un lloc millor, no fa sinó ajudar-nos a recordar qui som, d’on venim, i cap a on volem anar.

Suscríbete para seguir leyendo