l'Església espanyola transmet una imatge depauperada del catolicisme a causa de la seua afecció al «poder terrenal», de la seua complicitat amb un règim dictatorial i cruel, com el franquisme „sense que això li haja reportat mai cap remordiment de consciència„ i a l'aplicació durant massa dècades d'un ius abutendi que ha minvat notòriament la seua capacitat d'atraure adeptes. Aquesta Església, misògina i homòfoba, forjadora de l'estat confessional sorgit del nacionalcatolicisme, contradiu el papa Francesc, qui en una entrevista publicada al diari francés La Croix en 2016, confessà que «un estat ha de ser laic perquè els estats confessionals acaben malament i van contra la història».

D'aquesta identificació entre Església i Estat s'ha aprofitat l'estament eclesial, que es nodreix de nombroses subvencions, d'importants privilegis, de substancioses exempcions fiscals o de requises (immatriculacions), a més d'acumular una valuosa riquesa patrimonial i operar en diversos escenaris financers.

Això converteix l'Església catòlica en un autèntic paradís fiscal, tolerat per diferents governs „o en connivència amb ells„ i amb un cert status d'impunitat. I aquesta situació porta, indefectiblement, als excessos de determinats jerarques. Ja va advertir el monjo cistercenc Bernat de Claravall que «la impunitat provoca la temeritat i aquesta obri tots els camins als excessos».

El Govern central aporta a l'Església, amb els diners d'ateus, agnòstics i feligresos d'altres confessions, 13.266.216 milions euros anuals, la qual cosa representa més de l'1% del Producte Interior Brut (PIB) de l'Estat espanyol. En 2016, destinà a Sanitat 4.001 milions d'euros, mentre que per a Educació se n'assignaren vora 2.500 milions; per a Infraestructures, 9.500; Ocupació, 5.214; Habitatge, 587; Agricultura, Pesca i Alimentació, 7.438; i per a Investigació, 5.793 milions. És a dir, que la quantitat rebuda per l'Església supera els pressupostos de Sanitat, Educació, Investigació i Habitatge, conjuntament. Aquestes xifres palesen una situació irregular que suscita excessos en l'aparell eclesial i determinen el grau de sotmetiment de l'estat «aconfessional» a una confessió „l'Església catòlica.

La «X» en la casella de l'Església suposa una greu discriminació, conculca l'article 16 de la Constitució espanyola „«cap confessió tindrà caràcter estatal»„ i vulnera el principi constitucional d'igualtat consagrat en l'article 31. Si es marca la casella de l'Església es deixaran d'invertir milions d'euros en necessitats públiques de sanitat, educació o treball, entre d'altres, per a assignar-los al clero, al manteniment de diòcesis, propagar la repressió i la segregació sexual per gènere, impedir determinats avanços en investigació científica o entrebancar millores en les condicions de vida i salut.

Per tot això, fem una crida a la comunitat catòlica perquè no marque la «X» en la casella de l'Església, ni tampoc en la d'«altres fins socials», atés que d'aquesta també es beneficia l'Església. Seria més just anul·lar-les.

L'Església catòlica ha de ser sufragada, de manera directa, pels seus fidels. Els impostos dels contribuents han d'anar a la Hisenda Pública per atendre despeses socials indispensables i augmentar l'Estat de benestar, i no a complaure uns dirigents eclesials que, segons assegurava Josep Pla, practiquen un «fanatisme obtús, rústic i primari», molt poc edificant i encara menys cristià.