fa uns dies va faltar Don Rafael, tal com el nomenàvem per a referir-nos a Rafael Peiró Vitoria. Va ser rector de la parròquia de Rafelcofer durant quasi trenta anys. Durant tot aquest període va formar part de la vida quotidiana de Rafelcofer, ja que va estar al costat de totes les famílies del nostre poble, tant en moments amargs com alegres i festius, però sobretot en tots aquells moments en els quals més se'l necessitava.

Quan arribà, al final de la dècada dels setanta, va ser tota una revolució. Don Rafael era una persona amb unes fermes conviccions que no va trair mai: la seua estima i respecte per les persones, el seu compromís social amb les més desfavorides i la seua profunda estima per la nostra llengua valenciana, que va utilitzar i potenciar en tots els actes litúrgics i en qualsevol altra activitat de l'Església. I això en uns anys en què, malauradament, ni estava ben vist ni era habitual. És de suposar que semblaria una acció arriscada, però que ell va dur a terme amb valentia. Pot ser que entre d'altres coses pensara que s'està més a prop de Déu si es pot parlar amb Ell seguint la litúrgia en la mateixa llengua que es parla amb la pròpia família. Aquesta és una de les coses que mai no li agrairem prou, llàstima que s'haja tornat a perdre tot el seu llegat!

La seua era una parròquia allunyada d'oripells i detalls pomposos. Per a ell el més important era ajudar les persones, ja foren de dins o de fora del poble i ja fora amb una conversa o amb en algunes monedes. Tots els seus destins van marcar el seu tarannà humil, discret, molt a prop tant dels fidels como dels qui no ho som. Des de la seua estada a Xile en uns moments molts convulsos, al colp d'estat del dictador Pinochet, fins als altres destins, sempre va estar a peu de carrer, lluny de càrrecs i jerarquies.

Servisquen aquestes paraules per a mostrar el meu reconeixement i respecte per un home honest que feia de la seua humilitat un modus de vida i de la seua dedicació a les persones una norma de conducta.