Els qui vam fer el camí de Sant Jaume o Santiago l’any jubilar de 1965, no érem massa conscients del que significava la restauració de la vella ruta jacobea. En aquell moment desconeixíem que la represa obeïa a una vasta operació econòmica, unida a la religiositat popular, que pretenia, des del govern, obrir un altre reclam turístic a la vista de l’èxit aconseguit amb el de sol i platja a la Mediterrània i a les illes. La inversió econòmica va ser molt important i possibilità refer alguns trams desapareguts del Camí, construir carreteres, ponts i restaurar alguns edificis, testimonis del seu esplèndid passat. Molts anys després, començàrem a entendre l’abast d’aquella operació turística, religiosa i cultural, gràcies als abundants articles de l’immens Álvaro Cunqueiro, anteriors a l’esmentada restauració, que va coincidir amb una època marcada pel gran avanç en la despoblació de quasi totes les regions per on passava el Camí francés, és a dir des del Pirineu navarrés a Galícia, tot passant per la Rioja, Castella i Lleó.
Nascut el Camí al segle X, sempre ha suscitat una immensa bibliografia al voltant de l’apòstol Jaume, de la seua pretesa evangelització hispànica, el descobriment del seu sepulcre i el naixement dels pelegrinatges a Santiago. Massa sovint s’han mesclat interessadament els tres esmentats elements jaumins, inclús deixant en la penombra la constatació de l’estesa devoció a l’apòstol anterior a la qüestió del descobriment del sepulcre. Sobre la presència apostòlica de Jaume, el nostre Maians, en 1751, ja va deixar clar que la tenia «por una fábula muy mal ideada». Respecte al sepulcre, el silenci de les cròniques locals en el segle IX, contrasta amb la procedència de les informacions sobre la seua troballa, curiosament d’origen estranger, és a dir, de fora del regne astur. El que sí se sap és que coincidix amb l’època de l’expansió cristiana per la vall del Duero, la creació del bisbat d’Oviedo, el d’Iria Flavia, traslladat a Santiago a finals del segle XI, el patronatge de l’apòstol en el sentit feudal de comanda i dependència, com era acostumat en aquell temps, i el paper providencial contra l’Islam.
El Camí francés i les altres variants del nord peninsular es van configurar plenament a finals del segle XI. El pelegrinatge a Santiago es va situar al nivell de les rutes de Terra Santa i Roma. Molts dels pelegrins se sentien moguts per complir alguna penitència i els malalts pregaven per la seua salut davant de les relíquies miraculoses, tan abundants en esglésies i monestirs, i sobretot en arribar a la presència de l’apòstol en la basílica compostel·lana. Al llarg del Camí la construcció d’hospitals va propiciar una bona acollida dels malalts. Els caminants també eren acollits pels monestirs i alguns albergs. El Camí va reforçar la vinculació amb la Cristiandat per les fundacions benedictines procedents de la gran abadia de Cluny, que també va forçar l’adopció del ritual romà en substitució del gòtic i mossàrab. Més avant els monjos del Cister afegirien a una intensa vida de pregària el treball de la terra i la cria del ramat. Gents de tota l’Europa catòlica, sobretot els francs, van fer del Camí una gran ruta comercial, mentre s’hi establien com a menestrals i mercaders, contribuïen a la repoblació i importaven nous estils arquitectònics com el romànic i el gòtic. Una hàbil propaganda des de Santiago i els monestirs va fer extraordinàriament popular el Camí, amb publicacions tan pràctiques com la Guia del pelegrí, del francés Aymeric Picaud, inclosa en el famós Codex Calistinus, del segle XII.
A final del segle XIII va anar baixant la importància mercantil del Camí. S’hi obrien, a la península, noves rutes de nord a sud en resposta als nous fluxos econòmics. Els freqüents períodes de guerra des del XV al XVII, en una bona part d’Europa, van impedir la lliure circulació dels pelegrins. La supressió de les congregacions religioses i la desamortització eclesiàstica, segons els decrets de 1835 i 1836 respectivament, va significar la ruïna de monestirs i hospitals. A finals del XIX només alguns monestirs van poder tornar a reviure, com el de Silos. La destrucció del patrimoni espiritual i artístic va ser immensa.
La resurrecció del Camí en un context totalment diferent del medieval li ha donat una significació plural, a més de la tradicional religiosa. L’excel·lent organització del Camí, l’abundància de punts d’atenció als pelegrins i caminants, a més d’una bona senyalització i seguretat, fan d’esta ruta una de les més importants d’Europa. També a València, des de fa uns trenta anys, s’intenta refer el Camí en la seua variant interior, coneguda des del segle XIV, tot seguint la ruta cap a Castella, per la Font de la Figuera i el port d’Almansa, i caminant fins a Zamora, ja en les proximitats de Galícia. Les dificultats de senyalització i reconeixement de la ruta, a més dels 1.200 quilòmetres de recorregut, no auguren una presència notable de pelegrins.
La imatge del camí és l’al·legoria més potent per a descriure les etapes de la vida i el seu sentit total. El pelegrí que fa el Camí de Sant Jaume, si el fa també com una experiència interior, possiblement hi descobrirà una visió anticipada, profètica, de la totalitat de l’existència i per la seua linealitat entre el principi i la fi, també el valor del temps viscut com una crida a la responsabilitat personal i comunitària.
