L’educació en temps d’incertesa

Aproximar-se al món de l’educació, amb respecte i admiració, és un deure de tots aquells que aspiren a fer, des del nostre present, una esperançada proposta per a un futur diferent. Encara que pareix que la nostra època, segons una expressió ben difosa, el que necessita són testimonis i no mestres, i que podrien ser substituïts per altres formes de guia o acompanyament, una simple mirada al passat de l’educació, ens hauria d’ajudar, si més no, a reconéixer l’especial relació entre el progrés personal i social, i la funció dels que van dedicar la seua vida a fer passar de l’estat de naturalesa a la plena racionalitat i emotivitat a generacions i generacions d’infants i jóvens. 

Ací, quan quasi tots treballaven en la terra, l’ocupació que els fixava de per vida, excepte en algun cas, l’educació i l’escola no tenien el grau d’extensió actual. Els estudis superiors eren per a una minoria, els fills de la noblesa i la burgesia, que a més podien viatjar i completar la seua formació amb el coneixement d’altres països i cultures. Tenien ben clar que la formació rebuda era la corresponent al seu estament i que els assegurava un ampli domini sobre el poble. En canvi, l’explosió educativa o escolar del segle XX no té tan clara la seua finalitat, quan el seu objectiu és alguna cosa més que la instrucció bàsica, massa sovint marcada per una evident ignorància i passivitat respecte de les grans qüestions de l’existència humana. 

La literatura, sobretot la del segle XIX, va difondre les novel·les de formació, és a dir, aquelles narracions que exposaven pas a pas el procés de transformació personal experimentat pel protagonista des del seu ambient familiar fins a la consecució del seu projecte vital. Una d’estes novel·les, no massa coneguda entre nosaltres però de gran complexitat humana, és Der grüne Heinrich, és a dir, Enric el Verd, del suís Gottfried Keller, que descriu un llarg camí de formació personal des de la infància, la primera educació escolar, els viatges, la vocació artística, el context polític i social, el descobriment de l’amor o les preguntes sobre el sentit de la vida, de tal manera que el lector pot participar d’una existència rica, amb les seues il·lusions i també amb els seus fracassos, i que, d’alguna manera, troba a faltar en la nostra apressada literatura actual.

El sentit d’itinerari personal en la formació, en tots els seus aspectes, a hores d’ara pareix conduir a una cultura del fragment, de la dispersió, d’un coneixement massa llastat per una immensa informació, que invita, amb tota naturalitat, a buscar-se la vida en qualsevol lloc del món, com una permanent pràctica de desarrelament i de viure la peripècia humana com un continuat èxode sense cap finalitat o allunyat d’un projecte de contribuir a la transformació de la societat, sobretot la de naixença. Una situació que, a més, ha de carregar amb els tòpics habituals sobre la joventut, considerada cada vegada pitjor, en camí d’una decadència evident, tot i que s’hi tracta d’una etapa breu en el conjunt de la vida, que passa prompte i que és substituïda ràpidament pels més jóvens. Sempre ha sigut més fàcil ser pessimista que constructor d’un futur millor.

En realitat qualsevol procés de formació actual ha de ser conscient d’haver entrat en una nova època, que ha deixat camí franc a la interessada manipulació, amb la màscara de l’individualisme, del mercat i de les consciències. Fa riure la propaganda d’altres èpoques, com les octavetes i les cançons, quan encara hi havia una certa ingenuïtat, tot i que Freud havia mostrat ja el fons obscurs de la persona i les seues tendències tan aprofitades per la publicitat subliminal.

Ara els sistemes informàtics, amb la denominada Intel·ligència Artificial, han significat un canvi radical en qualsevol procés de formació personal. Ara els intents de manipulació ideològica són ja de gran abast perquè prediquen una cultura «indolora», asèptica aparentment, on tot serà facilitat sense esforç, lluny de qualsevol plantejament humanista. És i serà el gran reclam l’anunci de la festa permanent, sense haver d’escoltar els avisos de profetes i mestres, enviats a l’exili de les perifèries del sistema.  

Afortunadament els vells mestres, com Z. Bauman, no ens deixaran sense oportunes advertències, com esta: «Diguem-ho sense embuts: en el món de la modernitat líquida, l’educació i l’aprenentatge, perquè donen fruit, han de ser continus i durar tota la vida (...) per tal que puguem prendre decisions». O sobre el paper necessari del mestre, tal com evocava N. Ordine, en les seues converses amb George Steiner, un dels més importants intel·lectuals europeus del segle XX, quan afirmava que: «L’acte d’ensenyar no es pot reduir a una professió. És una ‘vocació’ que hauria d’involucrar plenament l’existència del docent, un privilegi que atorga un sentit fort a la vida de qui ensenya». I encara podríem anar més enrere, amb sant Pau, quan deia: «Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo» que podria ser una excel·lent forma d’educar, que no es altra cosa que la formació personal per a poder conéixer, discernir i decidir.