Els noms de la ciutat

La toponímia sempre amaga algunes sorpreses quan una aparent semblança fonètica fa creure en una possible identificació del significat del nom de lloc que volem saber. El cas del nom de la nostra ciutat és ben curiós, entre altres raons, perquè n’hi ha més «gandies» en la geografia hispànica, concretament a Galícia i Euskadi. Estos noms de lloc i de poblament, encara que de caràcter menor, han fet creure en una possible font etimològica comuna, d’acord amb la coincidència fònica, sense completar el seu sentit amb una prova documental, siga de caràcter històric o material.

Durant algun temps, el topònim «Gandia» va ser considerat d’origen preromànic i ibèric. El lingüista i filòleg suís Johannes Hubschmid, en una traducció castellana de 1963 d’un llibre seu, va fer conéixer, entre moltes altres etimologies, que «gand» tenia una certa presència no sols en l’àmbit gallec-portugués («gándara»), sinó fins i tot entre alguns dialectes germànics («gand»). En tots els casos, el seu significat al·ludia a terrenys amb molta pedra. Quan R. Menéndez Pidal va difondre una semblant constatació, la interpretació del nom de Gandia, amb el significat de pedreguer o cudolar, va ser admesa sense cap dubte.

Als anys 50 i 60 del passat segle, algunes publicacions de caràcter històric van difondre l’esmentat significat del nom de Gandia, en evident contradicció amb la realitat física de ser una planura litoral amb una bona part de marjal, ullals i aiguamolls. Inclús en una guia turística oficial de 1961, s’hi podia llegir: «Es nombre ibero y significa ‘lo más superior’,» que ens deixava en el dubte de si era una constatació estrictament filològica o geològica, o volia transmetre una publicitat basada en el tòpic compartit per algunes poblacions valencianes de ser «la millor terra del món». Més encara, la consideració del seu sentit etimològic anterior a la romanització, va portar a la gratuïta afirmació que la ciutat s’havia fundat en l’època de les cultures del Metall i Ibèrica, sempre amb l’explícita afirmació que «gand» era un terreny ple de pedres. Naturalment no s’hi va aportar cap evidència arqueològica o històrica que confirmara tan rotunda afirmació.

La investigació històrica dels darrers trenta anys ha deixat ben establit que la vila de Gandia va ser fundada uns anys després de la conquista del castell i poblat de Bairén (1240). La vila va anar creixent ens els terrenys d’una alqueria musulmana. Un procediment, d’altra banda, ben usual en l’establiment de molts pobles valencians. La tipologia de les alqueries andalusines, entre algunes altres formes d’assentament i producció, és ben coneguda i abastava una unitat de poblament, la casa del propietari, si en tenia, una torre de defensa, terres de conreu, pasturatge, a més d’alguna altra activitat de caràcter artesà, com la ceràmica i el teixit.

Els estudis històrics han comptat, a més, amb l’atenció a les fonts àrabs i berebers per part d’investigadors com Miquel de Epalza, Carme Barceló i uns pocs més. Este treball ha possibilitat la identificació d’una part important de la toponímia valenciana d’origen aràbic. Fa ben poc, el conegut historiador albaidí Abel Soler, en la seua obra ‘Els noms dels pobles valencians. Origen i significat’, en l’entrada dedicada a Gandia, ha identificat el nom de l’alqueria on es va fundar la vila i la relació amb el seu topònim. S’hi tracta de l’alqueria de «Qandiyya», amb l’aclariment sobre el fonema gutural Q, que va ser transcrit indistintament com K o G, és a dir, com Candia o Gandia. Abel Soler també proposa dos línies d’interpretació sobre l’origen del nom de l’alqueria, siga relacionant-lo amb el «sucre», pel seu significat, o amb el nom d’algun propietari, unes consideracions que, en cap cas, modifiquen el fet de ser el nom de l’esmentada alqueria el que ha produït el topònim de la nostra ciutat. Una solució, en definitiva, que deixa en via morta aquelles etimologies nòrdiques i la fundació inversemblant de la vila uns segles abans de la romanització i la posterior islamització de les nostres terres.

Una altra qüestió afecta a la ubicació de l’alqueria Qandiyya, encara que els elements essencials com són el riu, l’aigua i el camí, tenen la suficient entitat per a marcar un espai molt aproximat al nucli fundacional de la vila, centrat principalment en una plaça, unes cases, un mercat, una església i un establiment militar, sense oblidar el fet de ser una minoria cristiana envoltada per una evident majoria musulmana, amb la consegüent preocupació per la seguretat.

Al costat de tants pobles valencians, nascuts d’alqueries i d’altres formes de poblament islàmiques, el nostre topònim, per sort, no ha caigut en mans d’algun fantasiós erudit que el relacionara amb el noruec «gand», l’estranya mosca màgica de l’antiga mitologia escandinava, i que ens fornira de tota una genealogia emparentada amb els déus nòrdics. La imaginació, en moltes ocasions, ens allibera de les inclemències quotidianes, però en cap cas ha de substituir el seriós treball dels historiadors i lingüistes per la seducció de la llegenda o de cap altra invenció literària.