La UD Oliva en l’Olimp del futbol valencià

Sí, la UD Oliva va estar entre els més grans del futbol valencià. Competia en categories nacionals i disputava la Copa contra els millors equips de l’estat. Ja han passat tres dècades. Molts joves no ho saben. No obstant, qui ho va viure no ho ha oblidat. Vila-real, Llevant, Hèrcules, Getafe, Leganés, Cartagena... foren un dia els rivals de lliga de la UD Oliva. No era estrany veure equips com el València CF o el CD Castelló, competint per endur-se el títol de Primera Divisió, visitar el Morer. Es va convertir en habitual que jugadors de la talla de Paco Clos, qui venia de formar una dupla llegendària amb Maradona en el FC Barcelona, foren els encarregats de perforar la porteria local blaveta. Una època que tot i esvair-se en la distància, continua gravada en la retina de qui la va presenciar en primera persona.

Entre els finals dels vuitanta i els inicis dels noranta del segle passat la UD Oliva es va convertir en un autèntic tità del futbol valencià. Fou entre les temporades 1988/89 i 1994/95. El club blavet vivia la seua etapa de major esplendor esportiu: el cicle daurat.

El cicle daurat comença amb l’ascens a Tercera Divisió la temporada 1988-1989, i acaba amb el descens a Preferent la temporada 1994-1995. Entre mig, dos títols de lliga de Tercera Divisió, tres promocions d’ascens a Segona Divisió B i un any competint en la categoria de bronze del futbol espanyol. Èxits, aquests, que no s’havien donat mai en la història del club, ni s’han tornat a repetir fins a dia d’avui. Un cicle, llavors, irrepetible.

El màxim artífex del cicle daurat fou Vicent Monzonís, amb la revolució administrativa i esportiva que va propiciar a la seua arribada. Monzonís va assumir la presidència d’un club en dinàmica negativa, sumit en el pou del descens de la Preferent, per salvar-lo la temporada 1986/87 exercint alhora com a entrenador i president. Després d’un any de transició, va albirar l’ascens a Tercera Divisió la temporada 1988/89. 

Però Monzonís no es conformava, i per a la temporada següent enllestia el major pressupost de la història de la UD Oliva: 21 milions de pessetes. Tot i que altres equips com l’Ontinyent o el Carcaixent doblaven en inversió a la UD, ningú la va poder frenar en el seu camí imparable cap a la consecució del títol de Tercera Divisió.

Una polèmica promoció front al Torrent, titllada per tots com a «robatori», va privar als blavets de l’anhelat ascens, però per a la temporada següent, amb Eugeni Tudela en la banqueta per la marxa de Ramon Vila a l’Ontinyent, la UD tornava a buscar els llocs de promoció. Tot i que els inicis no foren fàcils, els olivers encadenaren una ratxa d’imbatibilitat de 25 partits que els va portar a revalidar el títol de Tercera Divisió, i la segona oportunitat per ascendir a Segona Divisió B. En aquesta ocasió s’aconseguí l’objectiu davant una UD Eivissa amb ni més ni menys que 137,5 milions de pessetes de pressupost, front als humils 25 milions de l’Oliva. Quedava demostrat que no feien falta altes xifres per aconseguir resultats.

La temporada 1991/92, amb Paco Morató com a president després que Monzonís assumira el càrrec d’alcalde, en Segona Divisió B, la UD va pagar la inexperiència, tant a nivell intern com extern. La clausura del camp a meitat temporada va suposar també un dèficit econòmic que perseguiria al club les següents temporades. Finalment, l’Oliva va quedar a les portes de la salvació, sense aconseguir assolir-la. L’entrenador, Carles Simón, fitxava pel Vila-real, i s’emportava algun jugador de la UD Oliva, com Edu Arnau. Alhora, la UD fitxava a l’entrenador del Llevant en la temporada anterior, Antoni Aparicio, junt a alguns jugadors del mateix club valencià, com Barragán, o del Vila-real, com el defensa Olmos. Aquest era el nivell d’aquella UD Oliva.

Per tercer any consecutiu en Tercera Divisió, la UD promocionava per a la Segona Divisió B, comandats per un home de la casa, Tomàs Colomina, després de la renuncia d’Antoni Aparicio per motius professionals. L’ascens no fou possible, però la temporada 1993-1994 la UD enllestia un any més un dels millors equips de la Tercera Divisió, amb jugadors de la talla de Martínez-Puig, amb quatre temporades en Primera Divisió a la seua esquena. El porter suplent de Martínez-Puig era un tal Andrés Palop. A pesar de la bona dinàmica esportiva del club, les pressions fiscals propiciaven impagaments que esdevingueren en una desbandada de les majors estreles blavetes. Així, la UD Oliva no va poder passar de la 13ª posició en la taula.

L’any següent, asfixiada pels deutes, la UD comptava amb el pressupost més baix de la Tercera Divisió, i amb la plantilla més jove. Res va poder impedir el descens, donant així, fi, al cicle daurat.

Cañero, Saoro i Salelles, tres jugadors provinents de les categories inferiors que van veure nàixer i morir el cicle daurat. Palonés i Miguel, dos jugadors que arribaven a la UD després d’haver defès els colors d’equips de tanta entitat com el València CF. Franco Borràs, jugador que recalava en les files oliveres després d’haver ascendit a l’Albacete a Primera Divisió. Sanmartín, Pomar o Llario, grans fixatges que van acabar per convertir-se en llegendes del club. Dani Fernández, Edu Arnau o Paco Garcia, joves promeses que van començar a despuntar en la UD Oliva donant els primers passos de les seues llargues i exitoses carreres esportives. La història d’aquests i molts més futbolistes la podrà reviure el lector en la publicació ‘UD Oliva: el cicle daurat (1988-1995)’, amb motiu d’una efemèride: el 30 aniversari de l’ascens a Segona Divisió B.

Aquest projecte ha estat possible gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament d’Oliva, la UD Oliva, l’Associació Cultural Centelles i Riusech i l’Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia. Amb pròleg d’Andrés Palop, el lector podrà endinsar-se en aquests anys gloriosos de la UD Oliva, a partir d’un relat fonamentat en diverses fonts documentals comparades, buscant d’aquesta manera el màxim rigor possible, així com el major detallisme.

La font que major quantitat i qualitat d’informació ens ha aportat és, sense dubte, l’edició comarcal de la Safor del Levante-EMV, ja que ens ofereix una òptica comarcal i local, que ha pogut ser comparada amb altres diaris regionals i nacionals. La tasca de Salvador Fuster com a corresponsal de la UD Oliva en aquells finals dels vuitanta i inicis dels noranta junt a l’emmagatzemament en hemeroteca dels periòdics per part de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia, ens han permès l’accés a un ampli univers d’informació a partir del qual poder fonamentar el nostre estudi.

A banda del cos principal del llibre, conformat per un capítol per temporada, el lector podrà trobar informació inèdita al voltant de la fundació del club a partir de documentació d’arxiu, així com les actes de cadascun dels partits del cicle daurat i una selecció de 46 fotografies. 

Cal recordar que es tracta d’un llibre d’història, pel que no faltaran les reflexions socials al voltant de fenòmens com la violència dins dels camps de futbol, l’evolució del propi futbol, la penetració de la voràgine capitalista dins del nostre esport o les condicions laborals dels futbolistes semiprofessionals. 

Anècdotes com el descens fictici de 1988, la inauguració de la il·luminació amb apagada de llum inclosa en el 1989, l’enfrontament davant el València CF, el ‘cas Germán’ relatat a mode de telenovel·la per la premsa, la xilena de Llario en Eivissa, la vesprada negra en el Morer front a l’Oriola de Paco Clos, el salt de Saoro a la fama, els duels futbolístics de Cañero, l’ètica de treball de Palop o el derbi més obscur de la Safor estan esperant al lector en el llibre ‘UD Oliva: el cicle daurat (1988-1995)’, disponible, pel moment, en les llibreries Pàgina 3 i Gregori Maians d’Oliva.