Mirar la ciutat

Una de les més grans transformacions de la història ha sigut passar de viure al camp a la ciutat, de tal manera que en algunes regions europees el 80% de la població viu en àrees urbanes. Una transformació tan profunda i extensa ha suposat també la crisi del mateix concepte de ciutat. Així ho explicitava Alberto Peñín en la seua obra ‘Urbanismo y crisis. Hacia un nuevo planeamiento general’ (2006), amb l’asseveració que la ciutat havia entrat en crisi, «al menos, entendida como la ciudad amable, de encuentro, de vecinos, de amigos, de lugares reconocibles, de espacios públicos alegremente compartidos, de huellas de su propia historia. En crisis de identidad. En unos sitios más y en otros menos». Tot i l’evident al·lusió a la ciutat nadiua de l’autor, el que sí volia subratllar és el fet que «sigue siendo la base y resultado de la identidad social del hombre».

Quan Gandia va experimentar una gran creixença demogràfica, entre els anys 70 i 80 del passat segle, la novetat dels problemes, les deficiències evidents i la necessitat de planificar un model de futur, van produir, entre altres aportacions, alguns estudis de gran interés, que aspiraven a enllaçar amb les etapes anteriors, des de la realitat comarcal, com el de Joaquim Egea ‘(La Safor: un assaig d’anàlisi urbana)’, o el de Jeroni Banyuls Garcia ‘(Desenvolupament i urbanisme a Gandia)’, de caràcter més local, publicats ambdós pel CEIC Alfons el Vell, en 1986. S’hi pretenia cridar l’atenció sobre la importància del canvi demogràfic i urbanístic d’aquells anys i la incidència en les condicions de vida de la població.

Des de fora de la nostra ciutat, com un balanç de l’accelerada transformació urbana de Gandia, el llibre del professor Josep Sorribes ‘(Un país de ciutats o les ciutats d’un país)’, publicat en 2002, exposava, entre altres coses, que «malgrat els testimonis del passat, no es pot dir que Gandia (59.123 hab.) siga avui una ciutat modèlica. Hi ha –com sol passar- forts contrastos. Podríem apuntar, per exemple, la barreja d’arquitectura, la degradació de Santa Anna, la modernor del nou centre comercial (amb Carrefour, sales de cine i un parc d’oci previst que provoca calfreds) i el discutible model residencial de ‘Beverly Hills’ (entre la zona comercial i el port)», a més de la «dolenta planificació dels polígons industrials i de les comunicacions viàries intracomarcals», i, per reblar el clau, un judici no massa benèvol sobre la platja.

Prop de vint anys després, Josep Sorribes i Nèstor Novell, en 2017, van publicar ‘Nou viatge pel País Valencià (2017)’, una obra extensa i ben documentada, que va dedicar una secció a la Safor, en diversos apartats referents a la seua història, economia, demografia, comunicacions i projectes de futur. L’estudi sobre la ciutat de Gandia també contenia una síntesi actual del comerç, turisme, agricultura, indústria, infraestructures, població, educació, ciutadania i el territori, entre altres aspectes. El professor Sorribes hi cridava l’atenció sobre els perills de continuar tenint com a referent el terme municipal, de tal manera que «en un cas com el de Gandia en què està prou arrelada la consciència comarcal, seria especialment lamentable».

Els autors de l’esmentada obra, entre altres molts aspectes de gran interés social i urbanístic, comentaven que en «el 2011, el centre de la ciutat, el Raval, el primer Eixample i el Prado conformaven un espai ciutadà de primera magnitud. Dos aspectes marquen les deficiències de les actuacions. La primera és no haver aconseguit assentar a la vila antiga una població resident suficient, tot i les ajudes públiques a la rehabilitació d’habitatges. La segona és la lenta i constant desaparició del patrimoni immoble d’interés amb una política urbanística no prou atenta a la conservació, encara que va ser als anys setanta i vuitanta –particularment els anys anteriors a l’aprovació del PGOU de 1983- quan desaparegué la major part del patrimoni urbà». S’hi referien, en relació amb la poca població resident al centre històric, a ‘Gandia, ta casa. I Programa de renovació urbana 1990-1994’, una publicació municipal amb un marcat sentit didàctic que, tot i les seues insuficiències, va significar una evident millora de la imatge de la ciutat i de la seua capacitat comercial i cultural, més enllà de la comarca.

Quan fa unes setmanes arribava la notícia de la mort de Josep Sorribes, els mitjans de comunicació, a més de recordar les seues publicacions, també esmentaven la seua presència en la transformació de la seua València, en col·laboració, des de la universitat, amb alguns organismes públics. Possiblement quedava un poc en la penombra el seu caràcter animós, la passió per la millora de la societat urbana, l’entusiasme per fer avançar els necessaris canvis a favor d’unes bones condicions de vida per a tots els ciutadans. Els qui vam compartir amb ell la docència, quan tot just s’havia llicenciat a la Universitat de València, ara, després de tant de temps, encara continua sorprenent-nos la seua força personal, tan evident des de la joventut. Descanse en pau.