Visca la terra

Voldria traslladar a la lectora unes reflexions al respecte de la mobilització d’una part important dels llauradors i de les ramaderes aquests últims dies. I ho faig des de la ruralitat, com aliat professional i com aliat polític d’ella:

La majoria de reclamacions rurals d’aquests dies representen únicament a la patronal: grans fortunes i empreses agroalimentàries (cadenes de supermercats), exportadores, fons d’inversió, gran propietaris de terra... i no a la classe camperola (llauradors i pastores).

Al meu parer, el principal problema del que calia parlar és de l’exportació i de tota l’estructura econòmica i social que genere aquest model de destrucció agrícola. Tret d’excepcions, cap reclamació sindical, ni tan sols cap pancarta o exigència política al respecte. Vivim i patim un model agrícola fonamentat en la benzina i en l’explotació esclavista de milers d’emigrants, molts sense papers o amb contractes laborals lamentables. L’exportació, és el negoci de la patronal, no de la llauradora, no dels ramaders.

L’únic camí que s’esbrina com a solució és el consum intern: el consum de proximitat. El que hauria d’haver sigut la principal reclamació d’un moviment camperol, no ha sigut protagonista de res. Silenci absolut. Les mobilitzacions històriques, podrien haver aconseguit un acord marc estatal, per tal que totes les estructures de l’estat i de les autonomies (escoles, hospitals, residències, paradors turístics...) s’abastiren únicament amb productes de proximitat. La patronal no vol ni parlar d’això.

La burocràcia és enorme però és resultat de la trampa continuada d’una gran part de la pagesia, de la malversació de fons europeus, principalment per part de la patronal. Pot i deu minvar però cal parlar clar; autocrítica i propostes. La patronal no vol filtres ni controls. Diguem-ho clar.

L’obsessió pels països pobres i contra ells, perquè en ells no hi ha controls de qualitat, ni un mercat laboral just, ha sigut la tònica de les mobilitzacions. Tampoc hi ha aquest mercat just a Espanya i per això podem vendre als països rics del món; perquè la nostra benzina subvencionada es gairebé gratuïta (més barata que l’aigua embotellada) i els nostres salaris agraris són infinitament més baixos que els europeus o que les fortunes asiàtiques i de l’orient. Per això els nostres productes poden competir allí i desplaçar als productes locals propis d’aquells països (que els pregunten a les franceses si estan contentes amb l’agricultura espanyola. És la vella i miserable estratègia de les patronals, fer que els pobres es barallen pel trosset més minúscul del pastís.

Les mesures ambientalistes són resultat de la nefasta gestió agrícola del segle XX i XXI on s’han contaminat els nostres aqüífers, s’han eliminat els nostres boscos de ribera, s’han sobreexplotat els recursos hídrics canviant de secà a regadiu, s’han transformat els nostres ramats de pota petita a pota gran... Totes hem de solucionar això. Fora romanticismes, les condicions del passat no han sigut mai millors per a la ruralitat. Això no treu que hem de plantejar i executar un model millor.

No he llegit ni escoltat cap denúncia de la situació esclavista que pateix gran part de la base social del sector agrari; mà d’obra emigrant que treballen sense contracte o donats d’alta un dia quan treballen 7 dies. Clar que d’això la patronal no sap res i no ho troba important.

Oblidar-se del consum propi i centrar tota la força en l’exportació ens fa dèbils com a poble. L’exterior és un mercat especulatiu que no governa el pagès a qui ofeguen amb els preus.

Les marques blanques són un delicte contra el pagès i contra les empreses petites i familiars rurals, ofeguen encara més el preu del seu producte i fan desaparèixer la seua identitat. Durant aquests dies, cap cartell, cap missatge, cap reclamació per a eliminar-les.

Una part important dels qui es manifesten no participen de xarxes de venda local, ni s’organitzen per abastir a la seua comarca. No es compren ni tan sols entre elles els productes que fan. Hi ha bones excepcions que haurien d’haver servit de model per a negociar. La gent recolza majoritàriament les mobilitzacions però compren massivament en cadenes de supermercats.

Ségolène tenia raó; l’agricultura ecològica bona la fa el Bancal de Cento, en els Marenys de Rafalcaid. Una oportunitat perduda. Es podria haver arribat a un bon acord estratègic i estructural amb accions concretes, milions damunt la taula i calendari. Els polítics perduts, estaven disposats a cedir i callar el moviment. Resultat: Tornen a guanyar els poderosos.