La Gandia de 1882

Al segle XIX la informació va convertir-se en una necessitat davant d’una societat en profunda transformació, de tal manera que van publicar-se obres de gran extensió, com el ‘Diccionario de España y sus posesiones de Ultramar’, dirigit per Pau Riera i Sans i editat en 12 volums entre 1881 i 1887. La seua orientació ideològica burgesa, ben evident pel seu aparent apoliticisme, la preocupació per la seguretat pública i l’admiració per la neutralitat de la nova ciència de l’Estadística, entre altres aspectes, encara tenia un aire més conservador pel sistemàtic oblit de la situació dels treballadors del camp i de la distribució de la propietat de la terra. Tot amb tot, alguns aspectes de la seua informació encara són útils per a conéixer un poc més la realitat, sobretot econòmica, dels nostres pobles en els inicis de la Restauració monàrquica. 

La seua informació sobre Gandia correspon als anys immediatament anteriors a la primera expressió pública dels projectes de canvi de la ciutat tal com es van fer realitat en l’Exposició Regional d’Agricultura, Indústria i Ramaderia (1881). Eren els anys de la col·locació festiva de la primera pedra del port (1880), del ferrocarril a vapor de Carcaixent a Gandia (1881) i el de Gandia a Dénia (1884), tot i que el port encara continuava en obres i només començaria a funcionar a finals de 1892, mentre el ferrocarril a Alcoi ho faria a l’any següent.

El context general d’estos canvis tan importants correspon als primers anys de la Restauració monàrquica, amb l’aprovació de la Constitució de 1876, el final de la guerra carlista en el mateix any i l’acabament de la primera guerra de Cuba en 1878. Políticament, també a la nostra ciutat, anaven configurant-se els partits dinàstics, el conservador i el liberal, que durant molts anys s’alternarien en el poder.  

D’entre l’abundant informació, podem destriar alguns aspectes interessants per mostrar la radiografia d’un moment determinat de la nostra història, encara que la descripció de la ciutat, de la seua història i els edificis més notables, siga massa convencional i bastant centrada en els Borja, a més de no fer cap referència als nostres clàssics.

La població, segons el cens de 1877, era de 7.604 habitants, dels quals 3.543 eren hòmens, mentre les dones sumaven 4.061. La seguretat ciutadana era funció de la Guàrdia Civil, els Carrabiners i dels Guàrdies municipals. El jutjat, responsable del partit judicial, havia incoat, en 1882, diverses causes sobre delictes per lesions, robatoris, 4 homicidis i algunes altres amb poca importància o incidència social, «cuya cifra total es bastante exigua comparada con la de otras de su mismo vecindario, lo cual habla muy alto en pro de los habitants de esta jurisdicción». La sanitat comptava, a més d’alguns metges particulars, amb l’hospital de Sant Marc, mentre la Beneficència acollia a les persones majors sense recurs. L’organització eclesiàstica tenia el seu centre en l’Església Major, que designava a la col·legiata, suprimida pel Concordat de 1851, algunes esglésies obertes al culte públic i capelles o ermites, però no esmentava les vicaries del Raval i del Grau.

Ben escassa és la informació sobre l’educació, fins a l’extrem de no esmentar l’escola de xiquetes, tan precària en locals i mestres, però tan necessària a la vista de les dades del cens de 1877, on apareix clarament el problema de l’analfabetisme, amb el següent resultat: sabien llegir 114, sabien llegir i escriure 1.696, «no sabiendo nada» 5.794. 

Les comunicacions continuaven, a finals dels anys 70, en una situació molt deficient, amb un únic enllaç ferroviari a Carcaixent, que va passar de la tracció animal a la mecànica de vapor en 1881, diligències diàries a Dénia, amb enllaç a Alcoi, les carreteres València-Silla-Sueca-Gandia i la Gandia-Albaida, mentre seguia en construcció la de Gandia a Vilallonga, «y diferentes caminos que unen entre sí las poblaciones que componen este partido» judicial. 

La informació sobre l’agricultura (arròs, blat, dacsa, garrofes, llegums, verdures, fruites, seda, elaboració de vi i oli) expressa perfectament la situació anterior al predomini de la taronja. La indústria (almàssera d’oli, molins de farina, magatzems d’arròs, adob de pells o «curtidors», la seda, amb els filats i torcedors, entre altres) assenyala bé la dependència de la transformació de productes agraris.

El balanç del moviment comercial per la Duana, a l’embarcador del Grau, en 1879, especificava, entre altres, les següents importacions: aiguardent, carbó mineral, medicines, sofre, farina de blat, fusta i sal; mentre les exportacions, també amb productes d’altres comarques, incloïen aiguardent, canyamel, fruites seques i verdes, cacauet, pansa, melons, taronges, hortalisses, cebes, tomaques, vi, entre altres. Ben significatiu era el balanç positiu de les exportacions, com un anunci del que ben prompte seria el quasi monopoli de la taronja. 

Aquell incipient poder de la informació, convertit actualment en un immens negoci de dades, ja evidenciava la necessitat de passar de la materialitat de la informació i el determinisme dels seus interessats filtres a un coneixement basat en la interpretació i la crítica, com l’obligat camí per a arribar a una visió més general i complexa de la realitat de la nostra època i les seues perspectives de futur.