El poema de la Verge de Gràcia

A la primera meitat del segle XIX es va produir la transformació de la propietat de la terra, tant la de la noblesa com la de l’Església, en el context de la construcció de l’Estat liberal. S’hi va fer necessari, per part dels senyors, conéixer el seu patrimoni i els títols de propietat, ara convertits en béns particulars per l’abolició dels senyorius territorials i jurisdiccionals. Les terres dels senyors i les desamortitzades a l’Església entraven així en el lliure mercat amb uns conseqüències econòmiques i socials de llarg abast. S’hi afegia, a més, des de 1833, la primera guerra carlista, que va encara fer més sectària la política liberal progressista que va decretar la supressió de les congregacions religioses masculines i femenines, amb ben poques excepcions, i la consegüent nacionalització dels seus béns i patrimoni. 

És per això que els nobles, com el duc d’Osuna, també titular del ducat de Gandia, va encarregar un informe sobre les seues propietats valencianes al destacat historiador i arqueòleg Basilio Sebastián Castellanos de Losada (Madrid, 1807-1891). Castellanos va visitar Gandia i els altres llocs del ducat entre 1851 i 1852. Els informes, reunits en una extensa memòria, han estat publicats pel professor Luis Arciniega García, precedits d’un valuós estudi introductori en ‘La Memòria del ducat de Gandia i els seus títols connexos’ (CEIC Alfons el Vell, 2001).

Castellanos va quedar impressionat per la comarca de la Safor, de tal manera «que debo ahogar mi deseo en la esperanza de poder ensayar mis débiles fuerzas como escritor descriptivo, de tan encantador país», perquè comprenia que la seua missió era informar sobre béns i patrimoni artístic i no «bosquejar con mi rudo pincel, la encantadora huerta de Gandía, paraíso delicioso en que jamás se desnuda de sus bellas galas la pródiga nauraleza, y delicioso jardín, que puede competir por su hermoso cielo, clima y suelo, con el más privilegiado del mundo». D’entre tantes coses dignes d’admiració, va tindre una especial ressonància per a ell la visita al convent de Santa Clara i l’emotiva devoció a la Verge de Gràcia.

La situació del convent de Santa Clara, que seguia tolerat per les autoritats, però amb la prohibició d’admetre novícies i, de cap de les maneres, deixar-les professar, tal com va constatar Castellanos, era d’una gran pobresa, tot i que tenien una mísera pensió governamental, en compensació dels béns desamortitzats, però que mai no arribava a temps, de tal manera que ni podien comprar la suficient cera per a les celebracions, per exemple, de Setmana Santa o restaurar el monument de Dijous Sant i la seua clau, entre altres coses, de tal manera que l’administrador del duc, per iniciativa particular, estava ajudant a fer-ho, quan en altres temps, els senyors per ser patrons del convent, sí que ho feien. No consta que arribara el patrocini ducal, però sí la bona notícia que el mateix any de 1852 s’alçara la prohibició d’admetre novícies. Caldrà, però, esperar a la restauració monàrquica de 1875 per retornar a la situació anterior a la llei de supressió de 1837.   

L’impacte rebut per Castellanos de Losada el va fer publicar, a l’any següent, a Madrid, el poema ‘La Virgen de Gracia, de la ciudad de Gandía en el reino de Valencia’. S’hi tracta d’un romanç de 526 versos, dividit en tres parts: descripció de l’horta de Gandia, pregària a la Verge de Gràcia i història del convent de Santa Clara. L’estil del poema és el propi del romanç de caràcter històric tan conreat pels romàntics. La primera part conté, en 196 versos, una descripció fervent de la nostra comarca, caracteritzada com a «locus amoenus», paradís o una bellíssima Arcàdia, presidida per les grans muntanyes del Mondúver i la Safor, que l’aïllen dels vents adversos i l’obrin a la influència del mar, al benèfic Sol, en una terra on creixen els tarongers, les moreres, les oliveres, els garrofers, les figueres, les palmeres, els arbres de fruita, el blat, l’arròs i la dacsa, entre moltes altres espècies. El paradís està regat per l’abundància de les aigües dels rius, distribuïdes per les sèquies i poblada per 28 pobles. Com un senyal etern d’este paradís, la creu, tan present en cases i llocs sagrats, manifesta la fe del poble, que té el seu protector en el sant duc Francesc de Borja.

En la segona part, només de 72 versos, l’autor evoca la imatge de la Verge de Gràcia, envoltada amb alguns dels atributs recollits en les seues lletanies, tan coneguts per les pintures marianes de Joan de Joanes o Ribera, amb un cert intimisme líric. La tercera part, amb 258 versos, es basa en «un librito en que se halla escrita la historia del convento, en la que tanto se ensalza con justícia la ilustre Casa de Borja». Hi domina l’estil narratiu, amb la monotonia de la rima assonant, que acaba amb una pregària final, com una glossa de l’Avemaria i la Salve, fins arribar a uns aires de gojos: «Reina de Gandia, / María de Gracia, / de toda desgracia / líbrenos tu amor». Recordar, ara que s’hi celebra, demà mateix, la festa de la Verge de Gràcia, el quasi desconegut poema de 1853 i la memòria del seu autor poden ajudar a entendre la persistència d’una devoció i el profund sentit de la religiositat popular.