Nàixer sense oxigen a Tanzània: la lluita d’una ONG per millorar vides

En 2015, van nàixer a Tanzània 5.700 xiquets, dels quals 325 van morir abans del primer mes de vida, quasi tots ells per complicacions associades al part. Segons l’últim Informe de Nacions Unides en Disparitats en la Salut Materna i Neonatal de 2015, la causa més comuna és l’asfíxia en parts traumàtics (30% de mortalitat) i, els bebés que sobreviuen després de patir asfíxia, desenvolupen greus trastorns com la paràlisi cerebral que s’agreugen pel desconeixement i la falta de protocols.

En Mbeya, una ciutat de 600.000 habitants en la zona rural interior del país, l’organització local Child Support Tanzània atén 70 xiquetes i xiquets d’educació preescolar amb diversos graus de discapacitat. I la majoria dels estudiants, en la mateixa escola, participen en un programa de la ONGD canària Agarimo for Àfrica que aporta tractament fisioterapèutic per a millorar la seua qualitat de vida. Les estadístiques de Nacions Unides tenen nom en este centre: Daniel, Baraka, Loveness… cadascun amb el seu cognom clínic; hemiplegia, diplejia, tetraparesia…

Ledicia Pérez, directora de la ONGD Agarimo for Àfrica, és la responsable del programa de la rehabilitació d’estos xiquets. Després de 19 anys treballant en fisioteràpia neuropediátrica afirma amb rotunditat: «A Espanya no es veuen estos casos. Si existeix un dany cerebral es detecta i actua en edats primerenques però a Tanzània poden passar anys —si és que s’actua— i pot ser tard».

La majoria de casos que es troben a l’escola són tractables però existeixen uns altres que són irreversibles. Jackson, per exemple, pateix una tetraparesia espàstica que l’obliga a caminar amb els genolls. «És un dels casos que no podem actuar», afirma Ledi. «Jackson duu 15 anys caminant d’esta manera i els seus genolls s’han soldat adaptant-se a la seua manera de caminar. La seua rehabilitació passaria per una operació mèdica i amb els mitjans que tenim a Àfrica és inviable».

Per a evitar una atròfia tan avançada cal actuar com més prompte millor. No obstant això, la detecció de xiquetes i xiquets amb paràlisi cerebral infantil és molt complexa per la falta de mitjans i eines que té la població. L’escola és el lloc idoni, però segons UNICEF, només el 51,3% de xiquets i xiquetes amb discapacitat estan escolaritzats. En les zones rurals la dada descendeix al 36,2%. L’estadística no és molt millor si atenem xiquets sense discapacitat, un 52%. «Nosaltres hem detectat xiquets amb una evident microcefàlia o símptomes de paràlisi cerebral en cases després d’acudir a visitar a un dels seus germans i les famílies sorprendre’s pel nostre diagnòstic», afirma Xoán Pérez, responsable de cooperació i finances de l’organització.

Per a facilitar el trasllat dels xiquets, Child Support Tanzània facilita una ruta a l’escola a través d’un autobús. Malgrat això, mares com la de Loveness han de carregar amb el seu fill a l’esquena i caminar al voltant de 2 hores des de les 5 del matí fins al punt de recollida. Per a Ledi, les dones són les grans protagonistes. «És tan alt el grau de dependència dels seus fills que els impedeix poder buscar qualsevol treball per a subsistir obligant-los, a més, a dependre de la caritat després de no tindre temps per a treballar».

Si la discapacitat no fora suficient en un país que l’índex de desenvolupament humà el situa en el lloc 160 de 191 països (segons el PNUD, HDR21-21), l’estigma agreuja una situació ja de per si molt complicada. Algunes mares amaguen al seu fills per por de les crítiques i acudeixen a remeiers que generen rituals amb incisions als xiquets augmentant el seu patimrnt. Ledi guarda en el seu mòbil fotografies de xiquets que ha visitat amb nombrosos talls i tracta de sensibilitzar a les mares sobre la necessitat de suspendre estes pràctiques.

L’estigma existeix fins i tot en la mateixa casa. Atu Mwakalobo, mare de Baraka que es veu obligada a viure amb el seu fill en una habitació contigua del seu mateix habitatge. «La meua família va decidir apartar-nos a una habitació perquè s’avergonyeixen de l’estat de Baraka. No ens parlen i no rebem cap suport d’ells».

Més de la meitat dels naixements es produeixen a casa

A Tanzània, més de la meitat dels parts tenen lloc a casa. I als hospitals, falta personal per atendre les dones. L’espera augmenta de manera dràstica les possibilitats de patir complicacions durant el part, com en el cas de Atupakisye Jackson, mare de Loveness, després de dos dies intentant realitzar el part de manera natural li van practicar una cesària. Per a Ledi, després de dos anys, l’esforç paga la pena. «A més dels casos de Loveness i Baraka hi ha moltíssims altres. Està el cas de Brighton, amb paràlisi cerebral amb afecció de membres inferiors. Un xiquet que ara està caminant de meravella, i que sense haver aconseguit normalitzar el to de les seues cames haguera perdut eixa capacitat de caminar». Casos amb nom i cognom clínic que donen esperança, llum i energia extra a les dones que alcen als seus fills dia a dia malgrat el cansament, malgrat la pobresa, malgrat tot.