L’elogi de Gennaro Gattuso al camp de Mestalla ha despertat un corrent romàntic que no és exclusiu dels aficionats del València, i que s’extén als aficionats estrangers, als corresponsals de premsa britànics i als groundhoppers (col·leccionistes d’estadis), que manifesten la seducció que els produix l'essència un estadi antic i vertical, únic, que suposa “una marca d’estima i resistència” cap un esport que clona recintes idèntics arreu del món.
Gran, antic i vertiginós com una fortificació medieval, el camp de la sèquia de Mestalla s’encamina cap al seu centenari el proper mes de maig. Un segle de vida d’un estadi que ha resistit bombardejos i riuades, que es feu servir de camp de concentració i que ha anat creixent junt a l’equip i la pròpia ciutat fins convertir-se en un recinte únic.
L’asimètric i vell Mestalla té una personalitat que el distingix en un esport global que clona per tot el planeta estadis còmodes, moderns i no obstant això repetitius, sense una ànima diferenciada que ha convertit el camp valencianista en un santuari de culte no sols per als aficionats blanc-i-negres, sinò també per als “supporters” d’arreu del món. Amb només quatre mesos al càrrec, l’entrenador Gennaro Gattuso pessigava la fibra sensible dels seguidors esta setmana amb una declaració d’amor improvisada cap a Mestalla: “La prioritat és el nou estadi, però a mi el Mestalla vecchio (vell) m’encanta. L’atmosfera, tot”.
Tot i que el debat de seguir al vell Mestalla i no traslladar-se al futur estadi, embarrancat des de fa 13 anys, siga massa romàntic, la sentència de Gattuso mostra una realitat, com la fascinació global que desperta l’estadi per a la premsa internacional (The Telegraph situà a Mestalla com el segon millor estadi del món) i també per als visitants i els anomenats “groundhoppers”, els col·leccionistes d’estadis, un fenomen d’origen britànic: “De tots els 1700 estadis estranys que he visitat, Mestalla passa a l’instant a ser el meu favorit número 1, de lluny, a kilòmetres del segon”, tuitejava el passat mes d’agost l’anglés Lee Vaughan. “Acabe de fer una volta per l’estadi de Mestalla. Deixaré que el meu ritme cardíac torne a la normalitat i ja després entraré al camp”, escrivia aborronat a Twitter fa dos setmanes Danny Last, fotògraf de Mundial Magazine i Copa90.
El “vecchio” Mestalla s’erigeix com un símbol resistent d’un esport que ha canviat, però que agermana a aficionats de tota procedència: “El concepte de ‘vecchio Mestalla’ és un encert total de Gattuso. Podria ser una marca d’estima i resistència cap a un estadi i una cultura de club”, indica a Levante-EMV Ignasi Torné, un dels més reconeguts groundhoppers. “El millor que li pot passar al València, per la raó que siga, és que no se’n vaja de Mestalla”, afegix a este diari Sid Lowe, corresponsal esportiu de The Guardian a Espanya i que té en Mestalla un dels seus temples preferits. Tots dos aprofondixen en la fascinació per un estadi que viu anys extra des que, en la eufòria constructora dels anys 2000, coincidint amb l’última època daurada del València, el club i les elits polítiques i financeres prengueren l’iniciativa del trasllat a l’avinguda de Corts Valencianes i que va conduir l’entitat a la fallida i el procés de venda a Peter Lim.
Lowe: "Mestalla té idiosincràsia. I això passa pel soroll, per la incomoditat, per tot allò a lo que no estem acostumats"
“Hi ha una qüestió general, que va més enllà del propi Mestalla, i és l’arribada de molts estadis nous que no tenen tanta personalitat i que són molt semblants entre sí”, afirma Lowe, que posa en relleu la gran peculiaritat de Mestalla: “Allò que més me crida l’atenció, per damunt de tot, és la verticalitat de l’estadi. Quan parle amb amics que van a visitar la ciutat i anar a un partit els aconselle que agafen un seient dalt del tot, per a que tingues la sensació d’entrar en un portal màgic i que pots caure verticalment al propi camp. Creus que pots caure. Fa por, però és una por bonica, que m’agrada”.
Lowe remarca que els “bowls” dels últims nous estadis, com el del Tottenham, a diferència dels recintes més oberts que s’inauguraren als anys 90 i 2000, tracten de no perdre el factor intimidatori de la verticalitat, però cap d’ells “arriba a la sola de la sabata de Mestalla” per una qüestió legal: “Amb la normativa actual, encara que es volguera replicar eixa verticalitat, ja no es permet eixa inclinació. Un amic meu que treballa al Tottenham em comentà que, quan van inaugurar el nou estadi, que és meravellós, la grada presenta el grau de verticalitat més gran que permet la llei. I no li fa ni ombra a Mestalla”.
Però la verticalitat heretada de les ampliacions dels anys 50, 70 i 90 no són l’unic fet diferencial de Mestalla. En la seua identitat intervenen des de la cèntrica ubicació fins a les asimetries arquitectòniques i també cada xicotet detall: “És un estadi cèntric, rodejat de cafeteries i pubs, amb la singularitat de la música amb la que es rep a l’equip, el monument a l’afició, l’homenatge als grans jugadors a la façana de Tribuna i l’escut forjat en acer que em recorda a les baranes de la platja de la Concha a Sant Sebastià. Això és únic, autèntic, un estadi modern no ho tindrà mai”, descriu Torné. “Eixos detalls de la façana de l’avinguda de Suècia són importants i em toca molt els nassos que els nous estadis no ho tinguen en compte”, intervé de manera passional Lowe.
El “factor cultural local” és clau, segons el periodista londinenc: “El València té una cultura pirotècnica que li dóna un toc diferent. I després, tal vegada a excepció de San Mamés i no ho tinc clar, és l’estadi més sorollós d’Espanya, si l’equip està bé. En els dies grans no té rival. És curiós que tinga eixa acústica tan bona sense tindre sostre. Té un punt salvatge meravellós. Tal vegada això cride l’atenció dels aficionats anglesos. És un estadi cèntric, de ciutat. No és un d’eixos estadis als afores amb 17.000 places de parking. Arribes caminant, tens bars, alguns d’ells folklòrics”.
Lowe recorda que “una de les decepcions futbolístiques més grans” de la seua vida va aplegar en visitar l’estadi de Maracanà al Mundial de Brasil: “Me’l vaig trobar completament renovat. A Mestalla encara trobes la connexió amb la història, la tradició i la identitat. I dius “fotre, este és el camp del València”. Un estadi singular. Totes les seues asimetries li donen encant”. Mestalla està farcit de peculiaritats que ja costen de trobar, segons exposa Torné, que va coneix més de 200 estadis: “Estan les torres de San Siro, els pals alts que la Juve conservà de Delle Alpi, l’arc que tenia San Mamés...”. El paral·lelisme més evident el troba amb el Newcastle. “Representen un club i una ciutat amb un orgull identitari molt fort i un estadi singular. Tens dos tribunes antigues dels anys 30/40 i grades molt més grans, afegides posteriorment”, relata Torné, que creu que Saint James Park i Mestalla compartixen altra qualitat, “la de servir de punt cardinal i referencial per als habitants de la ciutat. Són tan cèntrics que t’orienten”.
Torné: "Mestalla servix de punt cardinal i referencial per als habitants de la ciutat"
Història, tradició i identitat boten a la vista del visitant. També la importància de “la brotxa de pintura” de la renovació estètica de 2014. “En eixe moment ja te n’adones que no cal anar-se’n a un nou estadi”, insistix Lowe. “No serà l’estadi més còmode, d’acord, però mai hem anat a un estadi per la comoditat. L’aficionat local i el visitant de fora valoren l’experiència futbolística de visitar un estadi amb idiosincràsia pròpia. I això passa pel soroll, per la incomoditat, per tot allò diferent al que estan acostumats. El que ara passa és que vas al Wanda de l’Atlético i el trobes quasi igual que l’Emirates de l’Arsenal. I això no lleva que l’ambient siga gran, però els veus com un estadi més”. D’un estadi més a un estadi que explica la història d’una ciutat, conclou Torné: “A Mestalla aprecies l’evolució de l’estadi en totes les seues èpoques i com ha anat mutant junt a l’equip i la pròpia ciutat. Entens la ciutat. Encara conserven la marca de la riuada del 57 i fins i tot els mosaics de ceràmica amb tarongetes de la sala de trofeus fan l’efecte dels plats que es penjaven a la paret del menjador de les cases antigues. Mestalla té la gran força identitària d’una casa de poble”.
