La mostra «Obra de Terra: Cerámica Histórica en las Colecciones Municipales» que encara pot visitar-se amb interés al Palau de Berbedel, antiga residència del Marqués de Campo, amb motiu de la qual s'ha restaurat el valuós retaule de Sant Vicent, encarregat en 1769 a costes dels propis guardes de l'Almodí, ens ha proporcionat l'ocasió encertada de fixar la nostra reflexió crítica al voltant dels plafons devocionals de rajoleria del segle XVIII que ací i allà moblen públicament en carrers i places els murs de vells edificis del Cap i Casal i en els que el vianant urbà no sol parar especial atenció ni detindre's a observar en detall la seua complexa simbologia iconogràfica sacra.
A tall d'exemple cal recordar el cas, en absolut excepcional d'altra banda, entre altres molts, de tres bells retaules de pisa valenciana policroma que representen a Crist Crucificat, a la Mare de Déu de la Consolació i la Presentació de Jesús en el Temple, restaurats pel popular ceramista maniser J. Gimeno i instal·lats aleatòriament en 1963 per iniciativa de l'Ajuntament de València a la Plaça de Sant Lluís Beltrán, en el carrer Trinquet de Cavallers i Corretgeria respectivament, essent alcalde per tant i en paraules del nou croniste de la ciutat F. Pérez Puche el falangiste Adolfo Rincón de Arellano (1958-1969) i el llavors Cap d'Arxius, Biblioteques i Museus José Martínez Ortiz.
Iniciativa característica del generós programa municipal franquiste d'ornamentació piadosa de la ciutat al qual pertanyien també els conjunts de manisetes del famós restaurador Jaume de Scals del Crist del Fossar de Sant Nicolau, el de la concòrdia de les «bandositats» dels Centelles i Vilaragut, en l'ara amenaçat de derrocament mur laterici de tancament de l'absis de la Seu o el del bateig de Sant Vicent Ferrer en l'església de Sant Esteve, instal·lats per la honrada i extinta Brigada de Monuments, sempre amb l'autorització prèvia i bes devot de l'anell de l'Arquebisbe Marcelino Olaechea.
Tot això amb càrrec a les arques consistorials i conformant un palmari exemple pràctic del rampant per aquelles dates nacional-catolicisme, aleshores en plena força. Per consegüent i malgrat la impostura mediàtica del gest de llavat d'imatge històrica del seu progenitor com «uno de los mayores mecenas del González Martí» (sic) per part del conde de Villanueva, amb l'anuència d'una certa premsa vernacla, en ocasió de la mostra en el Museo Nacional de Cerámica de la seua col·lecció privada de palmitos antics «Nuevos aires para el museo» de maig de 2014, per més que en la seua filial opinió «Valencia ha olvidado el legado que dejó mi padre por sus ideas políticas» (sic), la realitat documental és que Rincón de Arellano va desballestar el Museu Històric de la Ciutat, plegant-se als capritxosos designis narcisistes de Manuel González Martí, consentint la cessió en comodat de les riques col·leccions municipals de ceràmica medieval d'Almenar i Cortina, la carrossa del marqués de Llanera (1800) i fins i tot un magnífic paviment nobiliari decorat amb una lluida escena de banquet campestre (1770-80), cedit en depòsit en 1964 i per a més «inri» inventariat erròniament com de titularitat estatal a la col·lecció permanent d'aquest mateix museu espanyol, també de Artes Suntuarias, amb el núm. CE1/00531.
Desfent-se així mateix «gratia et amore» d'una de les majors panòplies recollides pel consistori valencià de plafons de rajoletes de fàbriques locals de temàtica religiosa (segle XVIII), a la que ens hem referit més amunt i molts altres com l'eucarístic de la Plaça del Patriarca (BRL 01.02.09) o el de la porta de l'església dels Ángels del Cabanyal, fins al punt de percebre's col·lectivament avui en dia com a segur Patrimoni Eclesiàstic el que de veritat continua essent al nostre parer sense cap dubte una col·lecció de béns mobles propietat pública legal de l'Ajuntament de València i conseqüentment de preceptiu registre al seu Inventari General de Béns (Sigespa), a l'objecte entre altres coses d'assegurar la seua integritat material per a les futures generacions de valencians.
