Res de menys tradicional que la tradició. Si no n´hi ha i cal, s´inventa. Si existeix però no serveix, es modifica oportunament. Max Weber distingia tres formes de legitimació del poder polític i una d´elles era precisament la tradicional, aquella que descansa en «la creença quotidiana de les tradicions que han regit des de temps llunyans». D´ací la sempiternal importància política de la tradició i la història, perquè com deia Gramsci «la història és sempre contemporània, és a dir política». Qui escriu „o reescriu„ la història té la batalla de la legitimitat mig guanyada. En el cas valencià, això explica la incontenible irrupció de noves tradicions, per descomptat utilitzades com a munició en la disputa partidista quotidiana, com s´esdevé amb els bous de carrer o les Falles. Tant de tradicionalisme no és fruit de ningun neguit memorialístic, clar. Es tracta, simplement, d´una arma política. I de les més importants.
Ara li ha tocat a la festivitat del 9 d´Octubre, que el nou equip de govern municipal pretén convertir en una celebració essencialment cívica, eliminant-ne interferències religioses i obrint-la a la participació col·lectiva. I els custodis de la sacrosanta tradició no han tardat a posar el crit en el cel perquè això atemptaria contra l´essència de la festa. Però precisament la festa del 9 d´Octubre ha patit notables modificacions tot al llarg de la seua història. Hi ha un detall que demostra, ja durant l´Edat Mitjana, el seu ús polític: mentre Pere el Cerimoniós es desentengué de la processó commemorativa del primer centenari de la conquesta, tot i estar a València, Alfons el Magnànim es va implicar activament en el segon centenari precisament perquè buscava legitimar la seua dinastia, la Trastàmara, que regnava en la Corona d´Aragó des de feia només vint-i-sis anys, quan es signà el Compromís de Casp. Molts segles i vicissituds després, en plena Transició, el Plenari pre-autonòmic de Parlamentaris sorgit de les primeres eleccions democràtiques ja parlava del 9 d´Octubre com a Diada dels valencians. I és que el terme «Diada» no és privatiu dels catalans ni se circumscriu a la seua celebració de l´11 de setembre: la paraula serveix per connotar un dia assenyalat, de caràcter festiu o commemoratiu, i apareix documentalment registrada ja al segle XVI per a referir-se a la processó del Corpus.
Però una de les novetats més significatives de la proposta del govern de Joan Ribó ha estat la de desvincular la festa de les celebracions religioses en la Catedral, on no entrarà la Senyera senzillament perquè és un símbol que representa tots els valencians, creients o no. L´intent de desvincular el govern polític dels homes de la fèrula religiosa és ben antic ja. A principis del segle XVII, mentre Europa es dessagnava en les guerres de religió entre catòlics i reformats, un grup d´erudits francesos que s´autoproclamaven «esperits forts» descreien de l´existència d´un Deú amb forma i vel·leitats humanes, subjecte a atacs d´ira o a mostres de gratitud, al qual calia complaure amb rituals i sacrificis. Però, tot i negar el Déu dels cristians, autors com Pierre Charron reconeixien la utilitat política que tenia la religió per mantenir sotmesos els esperits febles, incapaços de pensar més enllà de l´ortodòxia rosegaaltars. Una idea que sens dubte compartiria l´anterior alcaldessa, Rita Barberà, que impedia portar l´estendard de la ciutat a cap regidor que no estiguera disposat a entrar-lo a la Catedral. Ja fa més de tres segles que la defensa d´una legitimació exclusivament civil del poder polític tingué la seua primera formulació filosòfica amb Spinoza, abans de ser una idea d´ús corrent entre els il·lustrats del segle XVIII. I tanmateix sembla que ens trobem, encara ara, amb el mateix problema. Però és que la religió és la forma més sagrada de la tradició i vincula el poder amb una instància ultraterrena i perenne. No hi ha cap font de legitimació, ni racional ni carismàtica, que oferisca rendiments semblants. I per això difícilment deixaran alguns de servir-se´n, de la religió, per a fer política.
