Algunes imatges agradables: el seu gos de catorze kilos (sí, el seu) enmig d´una plaça on el fuetegen, li claven punxes i després el maten d´una estocada. Sí, es tracta del mateix gos que ara dorm als seus peus, té sempre darrere i s´angoixa quan vostè simula que s´ofega en la mar. El seu gos, així de bonic, però mort perquè hi ha una colla de gent que s´ho passa d´allò més bé i apel·la a no sé quins romanços festius€
No hem acabat. Una altra imatge bonica: el seu gat (o el seu gos, si li´n queda un altre) engabiat durant tot el dia, avorrit, sense ungles ja que li les han llevades perquè arrapa, i un parell de voltes al dia ficat en un poal perquè ja se sap que als gats no els agrada l´aigua i fan riure de valent. El seu gat o la seua gata torturats així, entre altres delicadeses, perquè és una cosa que alguns han fet sempre i s´hi guanyen la vida.
I aquesta sí, l´última, ho promet: la seua filla (o el seu fill, tant se val) amb alguna discapacitat física o psíquica, exposada davant de centenars de persones atès que estan encuriosides per com té la barba, el braç, pèls al rostre, tres sines o qualsevol altra cosa. La gent mira i resta parada. I continua estant la seua filla, com si fos un fenomen de fira, i no un ésser viu amb sentiments.
Reconec que, malgrat tot, no he estat excessivament cruel en els exemples. I tampoc no és un exercici innovador. Tan sols plantegem-nos per quina raó no torturem gossos (en compte de bous), substituïm lleons per gats en espectacles circenses, i fem una mica d´història per assabentar-nos que l´exposició d´animals salvatges anà paral·lela a la d´hòmens i dones amb un físic distint a l´estàndard. De fet, qui no va emocionar-se amb L´home elefant (David Lynch, 1980)? Ara bé, ¿desitjaríem que a les nostres ciutats hi haguera llocs d´espectacles amb «atraccions» com aqueixa?
Els circs posseïxen una tradició de segles, estan plens de professionals que meravellen grans i xiquets amb acrobàcies, vestits, jocs, bromes i riures: pallassos, funàmbuls, equilibristes, mags, trapezistes, mims€, i contribuïxen a mantindre viva una cultura de contacte, de fantasia real, que s´ha de protegir, com el teatre, les titelles o les festes parateatrals o mascarades de tants pobles d´Europa.
Ara bé, el que ja no toca en un circ és que centenars d´animals hagen de viure en condicions tristíssimes, en soledat (o en grup, depenent de l´espècie), engabiats, fora del seu medi, estressats, porucs, viatjant€ No n´hi ha cap motiu, i així ho han entés molts països del món, que han prohibit els circs amb animals als seus territoris. Això no és anar contra ningú, sinó a favor dels qui no poden expressar-se amb la paraula. Dir no als circs amb animals és una mesura que ens fa més humans perquè ens fa més sensibles. Una mesura que a València, a la fi, tindrem aviat.
