UL’Autoritat Portuària de València (APV) promou una terminal per a creuers i línies regulars en els molls i els espais portuaris fins ara ocupats per les drassanes de l’antiga Union Naval de Levante (UNL), industria que, en mans de Boluda Corporación Marítima, S.L., porta inactiva des de fa anys. Aquesta terminal i la ja existent de Transmediterránea, ubicada al llindar nord, constituirien, en conjunt, la porta marítima de passatgers de la nostra ciutat i, per això mateix, d’un territori interconnectat molt més ampli. La seua vinculació urbana s’encomanaria a l’eix viari de l’Avinguda Enginyer Manuel Soto i Pont de les Drassanes, la dignificació i potenciació del qual vindria facilitada per la prolongació de la futura Línia 10 del Tramvia que pròximament unirà el centre urbà amb el nucli de Natzaret, passant per la Ciutat de les Arts i de les Ciències.
En conseqüència, aquesta operació no pot considerar-se un assumpte d’ordre intern en la gestió portuària a càrrec de l’APV. Es tracta d’una qüestió d’interès urbà indiscutible, on les autoritats i la ciutadania de València haurien de portar la veu cantant.
En tot assumpte de ciutat, s’han de conjuminar amb excel·lència els aspectes de representativitat, funcionalitat i articulació urbanes i, en aquest cas, això implica, a més, parar l’atenció sobre determinades especificitats com la protecció efectiva del valuós patrimoni industrial i portuari de la UNL, la restitució real d’una desembocadura marítimo-portuària de l’antic curs fluvial, donant continuïtat al tractament i caràcter públic del Jardí del Túria i, per últim, la preservació de la coherència urbanística i paisatgística que, a una banda i altra del referit eix viari, presenten les actuals edificacions. Lamentablement, l’ordenació proposada desconsidera, o no atén com caldria, eixos aspectes i especificitats, cosa que ha mogut l’Associació de Veïnes i Veïns de Natzaret a presentar al·legacions al Pla Especial de la Zona Sud 2 del Port de València, actualment en tràmit (avvnatzaret.blogspot.com).
Entre les decisions més discutibles destaca la introducció d’una torre terciària de 14 plantes i uns 50 m. d’altura, fent desigual parella amb l’edifici tardomodernista –irònicament «protegit»– de les antigues oficines de la UNL al que multiplicarà per 9 la seua alçària original. L’objectiu declarat és donar cabuda a la centralització d’oficines de dita corporació empresarial, en compensació per la «renúncia» a la concessió drassanera –irònicament «en desús»– i l’alliberament d’espai a la futura terminal. En qualsevol cas, ens semble bé o malament, no existeix cap motivació ordenadora, jerarquizadora o perspectivista que justifique ni la ubicació ni la elevació d’aquesta torre, ans al contrari, contravé els principis de congruència i d’interés públic que, en tots els ordres, urbanístic, funcional, paisatgístic i patrimonial, són exigibles.
En el pla urbanístico-funcional, és òbvia la incongruència d’implantar unes oficines privades sense relació de proximitat amb àrees de serveis, amb alta concentració de treballadors i usuaris que es desplaçaran majoritàriament en vehicles particulars, i ubicar-les enmig de les dues terminals marítimes de passatgers amb les quals hauran de compartir l’accés i pugnar per l’ús de l’espai no edificat que aquestes, de manera extensa, intensa i compulsiva, inevitablement precisen. En resum, es tracta d’una localització ben desaconsellable des de la òptica privada i totalment rebutjable des de la pública que ens importa.
En el pla paisatgístico-patrimonial, introduir aquesta torre, a banda d’afectar directament l’edifici protegit de les antigues oficines, agreuja el maltractament desprotector del conjunt de la UNL, inicialment proposat com a Bé de Rellevància Local per la Càtedra Demetrio Ribes de la Universitat de València, però reduït, per decisió d’una incompetent Comisión Delegada del Consejo de Asuntos Puerto Ciudad, a una mostra fragmentària d’elements descontextualitzats. La interposició visual i la ruptura del perfil característic, de forta horitzontalitat –naus amb fenestracions de dues o tres plantes com a màxim–, sols contrastada per la modesta verticalitat –icònica ara, ridiculitzada en el futur– del dipòsit d’aigua, i la lleugeresa de les grues metàl·liques, són inassumibles. Es tracta d’una intromissió aliena que, a més a més, atesa la seua singularitat d’escala i llenguatge, s’apropiarà del significat del lloc, tant de la històrica UNL com de la futura porta marítima de la ciutat, en benefici d’una marca privada.
En fi, el cas d’aquesta torre esdevé paradigmàtic de la tradicional unilateralitat i prepotència amb que l’APV actua en els «seus dominis», complaent interessos particulars i menyspreant els valors de la ciutat i el territori. Una torre on el nom i l’adjectiu s’avenen al cent per cent: una torre «boluda», tant en l’accepció original argentina com en el sentit impositiu, d’arrel escatològica, que erròniament li atribueix el nostre imaginari popular.
