Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Esteban Celda, cinc penes de mort per la República (II)

El nostre heroi aconseguí alliberar-se del paretó d’afusellament el 10 de gener del 1886 després de capturar la fragata Isabel II amb 15 soldats

Esteban Celda, cinc penes de mort per la República (II) |

Quan encara no tenia 30 anys, Esteban Celda havia participat en dos temptatives revolucionàries, per les quals havia sigut condemnat a mort i indultat, i havia sigut fet presoner pels carlins. Després de ser alliberat, probablement fou gratificat amb un ascens militar.

El 29 de desembre de 1874, el general Arsenio Martínez Campos proclamà a Sagunt el jove príncep Alfons (fill d’Isabel II i, suposadament, del seu cosí Francesc d’Assís) com a rei d’Espanya. Amb el “Crit de la Garrofera” del militar, es materialitzà la restauració borbònica i, lògicament, Esteban Celda, d’ideari republicà, tornà a alçar-se en armes contra el nou rei borbó.

Esteban Celda, cinc penes de mort per la República (II)

El 13 de març del 1875, quan tindria uns 29 anys, isqué d’Aiora cap a Teresa de Cofrents, dirigint un grup de catorze soldats i dos caporals. Quan arribà al post que servia de fita per demarcar els termes dels dos pobles, ordenà formar la tropa i llançà una arenga republicana, afirmant que Barcelona i Saragossa s’havien sublevat i que València estava a punt de fer-ho. Exclamà: “Viva la Federal!”. Val a dir: Visca la República Federal! Afegí que si algun dels homes no estava conforme amb la proclamació republicana, que donara un pas endavant, el que cap d’ells va fer. Seguiren la marxa, però el caporal Jose María Valdés s’escapolí per tornar a Aiora i denunciar la insurrecció. En arribar a Teresa, l’altre caporal, Manuel García Fillol, li ho comunicà a l’alcalde. Sembla que no volgueren fer una crida general (potser per les simpaties republicanes de part de la població). Així que un petit grup s’armà i anaren a detindre Esteban Celda. La mateixa força que ell comandava la vespra fou la que el custodià en el seu trasllat a Aiora. Fou empresonat una altra vegada, expulsat de l’exércit i novament condemnat a mort. Sembla que fins i tot arribà a estar “en capella”. Se’n salvà per la intermediació de Sagasta, que havia sigut ministre de Governació i president del Govern. La pena de mort li fou commutada i un consell de guerra el condemnà a 17 anys, 4 mesos i un dia pel delicte de rebelió. Ingressà a la presó de Sant Miquel de València l’abril del 1875. Per l’indult del real decret de novembre d’aquell mateix any, la pena li fou reduïda en una cinquena part. Tornà a sol·licitar indults el 1877 i el 1878, amb resultat negatiu. Finalment, el 5 de setembre del 1880, aprofitant els oficis religiosos, aconseguí fugar-se de Sant Miquel en companyia de Norberto López, un altre presoner. També s’hi escapà Matías Ducha, que era capatàs de guàrdia.

Esteban Celda, cinc penes de mort per la República (II)

El 2 de gener del 1881 fou capturat a la ciutat de València i empresonat. Tenia uns 35 anys. L’octubre d’aquell any fou traslladat al penal de Cartagena, d’on isqué el 15 de setembre del 1885, perquè li fou indultada la pena restant. A la butxaca portava uns estalvis de 67 pessetes, una part dels quals dedicà a promoure una nova temptativa republicana, precisament a la ciutat murciana on havia estat empresonat. Mentre Esteban Celda estava en presó, s’havia produït una nova insurrecció. El 27 d’abril del 1884, el comandant Ramón Ferrández Laplaza i el tinent Manuel Bellés Casanovas, del Batalló de Reserva de Santa Coloma de Farnés, promogueren una sublevació contra la monarquia i marxaren cap a Girona. Foren capturats, sotmesos a consell de guerra, condemnats a mort i afusellats el 28 de juny. Foren soterrats al cementeri de Girona. Anys després s’hi erigí un monument.

Segons els records de García Lavedese, la memòria d’aquests nous màrtirs per la República estimulà una nova temptativa insurreccional a Cartagena, que es materialitzà el diumenge 1 de novembre del 1885, per la nit. Aquesta temptativa fou promoguda per Esteban Celda, junt amb un germà seu i altres membres de l’Armada. Podem suposar que aquest germà seria Serapio, que cap al 1880 tenia fixada la seua residència a València. La resta de militars de la temptativa foren el cap de canó Juan Abelardo Rivera, un condestable (sergent de marina) de cognom Valencia i el sergent d’Infanteria de Marina Enrique Gallego, que estava de guàrdia el dia dels fets a la fragata Isabel II, un vaixell que servia de presó, ancorat a Cartagena.

Celda, amb un uniforme de capità de fragata i una barba postissa, i els insurrectes arribaren a la coberta de la Isabel II i el nostre protagonista proclamà la República, a la qual s’adheriren els quinze soldats d’Infanteria de Marina que hi estaven de guàrdia. Després es despertà a la tripulació i s’alliberaren els arrestats (soldats, tots ells, amb penes menors a vuit dies), deixant en presó els detinguts per delictes comuns. Als arrestats que s’uniren al moviment se’ls proporcionaren armes. Atés que no hi havia prou barques per desembarcar, només arribaren a terra unes trenta persones en dues naus. Com que no coneixien la contrasenya del dia quan foren preguntats, el sentinel·la Ramón Rivas obrí foc. Disparà un tirs i els insurrectes, probablement el nostre protagonista, contestaren amb tirs de revòlver. Dos d’ells impactaren en el cos del sentinel·la, que quedà malferit. Ja que el soroll podia haver alarmat les tropes, decidiren tornar a bord de l’Isabel II. Si hi hagueren persones a terra preparades per unir-se a la conspiració, sembla que desistirien per la vigilància existent, encara que es detectaren moviments a la ciutat i es llançaren algunes bengales.

Esteban Celda, cinc penes de mort per la República (II)

De nou a bord, els insurrectes acordaren dirigir-se a les fragates Blanca, Lealtad i Méndez Núñez per estendre la sublevació, però l’oficilitat que les comandava ja havia adoptat mesures de protecció. Regressaren al vaixell i, en entendre que l’operació havia fracassat, decidiren tornar a terra i fugir en diverses direccions. Esteban Celda, Gallego i Rivera foren capturats i condemnats a mort (la quarta condemna!), mentre que altres aconseguiren escapar i embarcar-se cap a Orà (seria el cas del germà del nostre protagonista, que no és esmentat entre els encausats). Esteban Celda, però, aconseguí alliberar-se del paretó d’afusellament, perquè fou amnistiat el 10 de gener del 1886. Però no fou aquesta l’última condemna, ni l’última insurrecció en què participà. (continuarà ).

Compartir el artículo

stats