La llengua valenciana és ben rica en proverbis populars i el nostre refranyer, bastit per l’experiència i la saviesa col·lectiva al llarg dels segles, té dites pràcticament per a qualsevol situació. No sé en què pensaven aquelles velles sàvies quan, reunides al caliu de la llar una vesprada freda d’hivern, van sentenciar que «el febrer és traïdor, borrascós i gelador», però ben bé podrien haver estat referint-se, de manera premonitòria, al febrer de 2018 a la ciutat de Castelló. Pel que fa a la meteorologia, efectivament aquest mes de febrer ens ha dut alguna que altra borrasca i hem tinguts dies gelats, amb temperatures fregant els 0 ºC i neu al Desert de les Palmes, però també estem assistint a traïcions molt significatives per una part del Govern Municipal envers la ciutadania en general i els seus votants en particular de les quals, sens dubte, traurà profit la dreta, la corrupta de sempre i els seus cadells de l’Ibex 35.

Aquests dies estem assistint a una guerra que es dirimeix en diversos fronts però que té un denominador comú: la por a perdre vots. No ens oblidem que en la política, com en el Rock’n’Roll, costa més mantenir-se que arribar i en açò és en el que està Amparo Marco, a mantenir-se coste el que coste. Mantenir-se fins i tot a costa de no complir deliberadament amb allò que ha promés i per al que va ser votada. Mantenir-se coste el que coste considerant que el PSPV-PSOE és una fi en si mateix que cal preservar fugint de qualsevol conflicte pensant únicament en el rèdit electoral. Les declaracions d’Amparo Marco als mitjans de comunicació on afirma que ella, com a ciutadana, no és partidària d’aprovar el canvi de nom de la ciutat amb minoria simple (sic) són, en aquest sentit, bastant aclaridores i denoten la preocupant manca de gosadia i lideratge polític d’una alcaldessa incapaç d’afrontar qüestions delicades amb les quals està compromesa.

En primer lloc perquè assumeix el marc conceptual que tracta d’imposar el PP quan diu que es vol canviar el nom de la ciutat. La realitat, senyora Marco, és que la ciutat no canvia de nom sinó que recupera la denominació que mai hauria d’haver perdut: Castelló de la Plana. Aquest detall que sembla menor és molt important perquè trenca el discurs del PP, hereu directe dels qui ens van imposar el nom de pobles i muntanyes a tot un País obligant-nos a parlar una llengua que no era la nostra. Recuperar el nom és una qüestió de dignitat i reparació històrica. Van ser altres els que ens van canviar el nom, senyora Marco. Els mateixos que ara volen impedir que el recuperem.

En segon lloc, hauria de tindre en compte l’alcaldessa que quan els mitjans entrevisten a Amparo Marco, no ho fan per la seua condició de ciutadana, que sens dubte ho és, sinó que l’entrevisten com a l’alcaldessa d’una gran ciutat que també és. No contestar en la seua condició d’alcaldessa deixa ben palès que tracta de fugir de la seua responsabilitat per falta de gosadia sense tenir en compte que entre les seues responsabilitats està la del compliment de les seues promeses i compromisos. Tot i saber que el PP utilitza la llengua i les senyes d’identitat de forma partidista per amagar les seues vergonyes corruptes i malgrat que mai voldran arribar a cap consens en aquesta qüestió, puc entendre que la senyora Marco vulga recuperar el nom des del consens, però... què ha fet l’alcaldessa per buscar el consens? Res. L’única iniciativa que ha pres al respecte del nom de la ciutat ha estat la de desmarcar-se dels seus socis de govern i adoptar el discurs del PP abstenint-se en la comissió plenària. En realitat, en el que duem de legislatura no recorde cap iniciativa política liderada per Marco, més preocupada com està des del principi a projectar la seua imatge de cara a les eleccions de 2019 que a afrontar els problemes delicats de la ciutat, que és on es demostra el lideratge polític. Un altre exemple d’aquesta manca de lideratge el podem trobar, novament, en la premsa local. Si recorden vostès, fa uns dies els diaris titulaven “Marco anima a BP y UBE a ayudar a hacer un Castellón más sostenible”. Crec que l’alcaldessa de Castelló, màxima autoritat d’aquesta gran ciutat, no ha d’animar sinó que hauria d’exigir transparència, informació i el compliment de la normativa ambiental a totes les industries del Serrallo.

Però on més es constata el gattpardisme del PSPV-PSOE local, ja saben, allò que perquè tot continue com està, necessitem que tot canvie, potser el trobem en la Creu dels Caiguts del Parc de Ribalta. El passat històric del PSOE, la seua lluita per la democràcia, el seu republicanisme i els milers de militants socialistes que encara jauen en les voreres de tantes carreteres, són qüestions que per si soles haurien de ser suficient argument perquè l’alcaldessa es partira la cara per fer efectiva una reparació històrica que no acaba d’arribar. A més, al Pacte del Grau es diu literalment que promourem la retirada d’elements d’exaltació de la dictadura franquista. Aleshores, si l’alcaldessa i tot el PSPV-PSOE consideren que aquesta creu no és un símbol religiós sinó un monument d’exaltació de la dictadura, construït en plena repressió per a enaltir el règim i humiliar el vençuts, què fa que tres anys després de ser triada com a alcaldessa, Amparo Marco no haja fet més que tirar balons fora?

Fa la sensació que els efectes d’aquest febrer s’allargaran en el temps i que si depèn de l’alcaldessa, la legislatura acabarà amb la Creu recordant-nos que el franquisme, com el Cid, continua guanyant batalles després de mort i arribarem a les eleccions de 2019 a Castellón de la Plana / Castelló de la Plana (no siga cosa que els turistes s’enganyen d’estació quan arriben en AVE) sense saber si l’aire que respirem és saludable o no, per més que Marco haja animat a les empreses contaminants a portar-se bé. Ja ho deien aquelles velles sàvies al caliu del foc, que qui tus pel febrer, tossirà pel març i per l’abril també.