Recorde una escena en la pel·lícula "El dia de demà", a la qual li pregunten a Dennis Quaid per què s'ha enfadat tant amb el vice-president. "Perquè el meu fill de disset anys sap més ciència que ell", contesta. Em vaig quedar amb aquesta frase, i, mentre succeïen tot tipus de catàstrofes a la pantalla del cinema, vaig anar repassant quin dels nostres polítics podria parlar -ni que fóra amb un mínim de seriositat i coneixement de causa- d'algun dels temes científics més candents. No se'm va ocórrer cap, llevat potser de Carles Arnal, biòleg que militava als Verds-Esquerra Ecologista i era diputat allà pel 2004.
Set anys després, el panorama no ha canviat massa; podríem dir, fins i tot, que ha empitjorat. En un moment al qual molts polítics es volen penjar la medalleta de la I+D+i (cosa per a la qual ningú no té motius), la immensa majoria parla de temes científics amb un enorme desconeixement. La cosa, no obstant, es posa una miqueta més seriosa quan Enric Morera, en plena campanya, et contesta que els transgènics, l'energia nuclear i la incineració de residus són "ciència de la destrucció". I això que ell sol ser una miqueta més prudent en aquestos temes que els seus companys d'Iniciativa o Els Verds (o la nova marca d'ambdós, Equo), els qui habitualment mantenen postures fermes, inflexibles, fins i tot dogmàtiques al respecte. Anem per parts.
Supose que el senyor Morera quan es referia als transgènics, ho estava acotant a l'agricultura. Perquè en cas contrari estaríem parlant, per exemple, de les bactèries transgèniques que produeixen insulina de bona qualitat a un preu assequible. I que hauríem de tornar a l'extracció de l'hormona dels cadàvers o d'animals com el porc. No sembla massa "verd", ni "sostenible", això.
Però fins i tot parlant de l'agricultura erra el senyor Morera. Els aliments transgènics, amb les dades que tenim disponibles a dia d'avui, no són roïns per a la salut, i no tenen cap efecte advers sobre la diversitat de l'entorn. No més que un cultiu ecològic, vaja: si hi abans hi havia un matollar ben desenvolupat amb quinze espècies d'arbustos, a l'ecosistema li fa el mateix que el camp de dacsa siga ecològic o transgènic, car ara només hi ha una espècie i abans moltes. No hi ha cap evidencia científica sòlida que relacione el consum humà de transgènics amb problemes de salut. I quan dic evidència, no em referesc a PowerPoints amb centenars de remitents, a congressos casolans sobre la matèria, a llegendes urbanes. Quan dic evidència parle de publicació en revistes científiques internacionals i independents (curiosament, la majoria de la bibliografia antitransgènica està publicada a informes i pamflets d'organitzacions afins), a les quals la investigació ha de passar uns estrictes controls de qualitat. No hi ha evidència, i en canvi el que fem és prohibir, limitar la investigació i anar creant dubtes. No hi ha cap altre aliment tan controlat com els transgènics, ni de bon tros; i molt menys els ecològics, però això ja és un altre tema. Que les multinacionals de l'alimentació -com les multinacionals de qualsevol altre negoci- actuen com màfies i tinguen pràctiques poc ètiques, és un assumpte distint. Separem la tecnologia del que no ho és.
Sobre les incineradores, són una solució -no l'única, òbviament- per a un problema que cada dia és més i més greu: els residus. No només cal amagar-los: també cal treure'ls un profit econòmic si és possible, i les incineradores ho aconsegueixen. Ens lleven un problema de damunt i aporten una solució per a la crisi energètica. On està el problema, doncs? Jo, personalment, viuria molt més tranquil a la vora d'una incineradora que no a un primer pis d'una gran avinguda de València. La meua salut ho agrairia.
I finalment, toquem el tema més polèmic: l'energia nuclear. Abans que res: no és tampoc cap "ciència de la destrucció". És la ciència de com aprofitar l'energia de les reaccions nuclears, una ciència l'objectiu de la qual és tan sols produir energia per a les persones. Res més. Altra cosa -cert- és que tinga uns riscos associats, que els té, i que la societat pot considerar inassumibles. I, tot i que passen desgràcies com Txernòbil o Fukushima, és, amb diferència, la tecnologia energètica més controlada. I compte! No em considere pro-nuclear, ni molt menys. És una tecnologia energètica (una més), i com a tal, li correspon a la societat prioritzar-la en funció de les seues demandes, exigències i els costos econòmics; però que ho faça amb coneixement i amb tota la informació damunt la taula, i sense anàlisis simplistes.
Aquestos temes donarien per a un llibre, us ho puc ben assegurar. De fet, n'hi ha uns quants. Però no és eixe el meu objectiu. Respecte que els partits polítics es posicionen a favor o en contra de temes polèmics, inclús que facen ús de la demagògia i senzillament proposen allò que la gent vol escoltar (com ha estat el cas de Merkel amb les nuclears). Ningú vol ser qui autoritze els transgènics, qui prioritze la nuclear, qui decidisca on va la incineradora; però tots ens beneficiaríem de les tres tecnologies. Paradoxa? El que no es pot permetre és que li adherisquen adjectius maliciosos, de forma intencionada, a la ciència. La única ciència de la destrucció és la bèl·lica.
?Llicenciat en Ciències Ambientals i Màster en Biodiversitat.
