Francesc Bosch i Morata és un dels pocs republicans als que el govern popular li ha fet algún tipus de recordatori. Fou declarat fill adoptiu de la ciutat de València el 1997, «por la labor que realizó en pro de Valencia y los valencianos desde su profesión y actividades», i a més li dedicaren un carrer, retolat amb el nom del conseller Bosch i Morata, en record d'aquell primer arquitecte de l'Estatut d'Autonomia en temps de la Segona República. Fet curiós, perquè aquell xativí nascut a principis del segle XX havia sigut antimonàrquic, federalista, entenia que València era una nació, i que els catalans eren els nostres germans, amb els quals compartien llengua, i que les reivindicacions catalanes, a l'hora d'elaborar el seu estatut, podien servir d'exemple i model per tal de reivindicar una altre de semblants característiques per a València. Suposem que el reconeixement dels populars fou degut a la seua condició de primer conseller de cultura del territori valencià, que ell no tenia cap problema de nomenar com a País Valencià.
L'estudi genealògic de Francesc Bosch en relació a la ciutat de Xàtiva encara es troba per fer, a l'igual que l'anàlisi de tota la tasca intel·lectual que desenvolupà en la defensa d'un estatut d'autonomia digne per a València, idees que aquell metge publicà en diversos setmanaris de Xàtiva i València, en els anys en que el Parlament espanyol debatia una nova forma de vertebració d'Espanya, aprofitant les oportunitats legals oferides arran de l'aprovació de la constitució de 1931. Llevat d'algun intent de perfilar la seua biografia per part d'Agustí Ventura, i alguns estudiosos del nacionalisme valencià, poc més es pot apuntar d'un valencianista que roman en l'oblit malgrat la vigència de les sues idees.
La mania pel centralisme havia portat a Espanya pel camí del desastre des de temps de Felip II. Atribuïa tota la pèrdua de l'imperi on mai es posava el sol com a conseqüència de governar Espanya des de Castella. En opinió de l'il·lustre metge, el model de republicà federal proposat per Pi i Margall era la millor opció enfront la falta de vertebració d'un estat, on el centralisme castellà havia ofegat a la resta de nacionalitats. El País Valencià era una nació adormida, que no inexistent, i havia de despertar com els catalans, que estaven conseguint la restitució dels seus drets dins del nou estat que la Segona República estava pensant en construir. Però per a ell, el nacionalisme devia de ser esquerrà i no reaccionari com el dels vascos, ni conservador ni regionalista com els de la Dreta Regional Valenciana, o el radical autonomista, que també per aquelles dates reivindicaven un estatut d'autonomia per a València.
Enfront la data de 1707, una época de destrucció i desfeta, ell preferia recordar la del nou d'octubre de 1238, perquè era el moment d'un naixement, el de la fundació d'un país sobre unes bases legislatives, amb la constitució orgànica d'un nou regne, que gaudia d'un sistema de govern lliure, just i equitatiu. Malgrat el seu republicanisme, considerà al rei Jaume com un gran legislador dins de l'Edat Mitjana, creador de la pàtria valenciana. Les seues propostes trobaren de seguida ressó a Xàtiva, amb la creació d'un centre valencianista a la plaça la Bassa i l'edició d'un diari de tirada provincial, batejat amb el nom de País Valencià, enllà pel maig de 1935, amb la intenció de crear patriotes i despertar les adormiscades consciències en qüestions tan vitals com la defensa de la llengua o la reivindicació d'un nou model de finançament —com diríem ara però que per aquells anys ja es demanava per a una de les regions més riques d'Espanya que donava molt més del que rebia—
Adscrit a la coalició espanyolista del Front Popular, va convertir el valencianisme polític d'esquerres en un partit polític que volia fer de l'antic Regne de València un poble senyor, i no terra sotmesa per ofrenar noves glòries a Espanya. La seua lluita per la dignitat nacional acabà a l'exili mexicà, després de ser greument ferit a la Batalla de l'Ebre durant la Guerra Civil. Morí anys després a Mexicali exercint la seua professió de metge sense poder tornar a la seua terra, el que no significà la desaparició de les seues idees, les quals malgrat els anys passats, segueixen encara vigents, amb un estatut d'autonomia insuficient per al potencial humà, econòmic i cultural d'un País Valencià sempre dividit.
