Admirat Raimon, s'acosta el reconeixement de la ciutat de Xàtiva. No és el primer ni segurament el més gran, però és el més important de tots: l'homenatge de la mare que t'ha parit. Tingues en compte també que aquesta vegada és un doble homenatge. Per una banda l'homenatge ciutadà, la medalla, ara que Franco ja no és l'alcalde. Aquest és l'agraïment per haver portat Xàtiva com una bandera des de Japó a EEUU, al vent del món. Ara, en qualsevol reunió dir Xàtiva és suficient, ja no cal dir "una ciutat prop de València", allò que facilita les coses a l'hora de reclamar una estació per a trens de llarg recorregut o una extensió universitària... I això és gràcies a tu, per situar-nos entre l'horta i el secà amb una amorosa i obstinada reiteració durant mig segle.
Per altra banda l'homenatge popular, els concerts. Aquest és l'agraïment per haver portat el poble de la ciutat de Xàtiva en el cor i en la veu, per haver patit amb els qui han patit i haver somiat amb els qui somiem. Per haver-nos defensat (a la gent dels petits tallers, a casa o al camp) dels poderosos que ens han volgut fer la vida impossible. I per haver-nos retornat l'orgull de pensar, cantar i parlar en valencià plantant cara a la censura, a l'odi i a la xenofòbia.
No esperes místics ni grans capitans. La gent que va alçant-se, des del fons dels segles, la que vol ser lliure i estima la vida, romprà el silenci perquè sigues escoltat encara, perquè ens fas falta encara.
Mentrestant, els qui es diuen a ells mateix ciutadans i populars, els qui han perdut la identitat perquè han perdut els orígens: els representants de la troica, la corrupció, l'antivalencianisme i el lerrouxisme, els qui demostren amb els seus fets poc amor a Xàtiva, hauran de mirar de reüll com els xiquets que juguen, els vells que esperen i els homes i dones de la teua ciutat enramem els carrers d'alegria per a donar-te les gràcies per haver fet de Xàtiva la nació dels dignes, la pàtria dels somnis.
