El nou fill predilecte de Xàtiva, Ramón Pelegero Sanchis, a punt de complir els 75 anys, es va presentar en el segon recital d'acomiadament (per ara) al Gran Teatre del seu poble, en una gran nit de tardor, ple de gom a gom. Els agraïts aplaudiments del públic cap a Raimon així ho acreditaren. A les 22.35 hores, la veu de la sala convida, ingènuament, a que el públic tanquen els aparells electrònics, una pretensió vana en temps de selfies i smatphones. Quatre músics, de negre, baix quatre focus de llum (Fernando Serena, Pere Domènec, Miguel Blasco i Joan Urpinell), tot seguit, entre una pluja d'aplaudiments, també aterrava al cap davant de l'escenari, com vingut d'un silenci, un home amb tots els cabells blancs, camissa d'un roig encès al cos, uns pantalons negres al cap davall i unes sabates negres, xafant la terra que mirava, mentre la guitarra acústica, es diria que, li penjava "en bandolera", sostinguda de vegades sobre el peu dret, pujat a una cadira, com abans.
Era el mite de la cançó, la veu contemporània de poetes com Ausiàs March, o d'altres mes actuals com Salvador Espriu. Si Sinatra es "la voz", Raimon, per rigor vocal, als llibres digitals del futur, o com siguen llavors els formats didàctics, serà estudiat, amb la incertesa del futur, com la veu de la cançó.
En encetar la primera part del segon gran recital, amb un fil de veu propi de qui ha viscut 75 anys cantant l'única realitat, es va produir un fenomen: en tronar un xorro de veu jove, etern, com la de qui encara no ho sap tot, el cantant del carrer Blanc ple de pols començava retardant el rellotge a les 9 d'una nit d'estiu, amb eixe crit sonor incorruptible al pas del temps. Es un rellotge que en compte d'hores marca emocions. I és que des de l'any 40, quan Raimon va nàixer, encara no havien mort tots, però com bé assenyala, segurament si havíem perdut tots. D'eixa sembra va viure moltes nits, mirant com al seu país la pluja no sabia ploure, precisament perquè, com succeïa amb tanta gent, no havia anat a l'escola. Es fan presents poetes i amics artistes de la cultura, ja caiguts, com Joan Miró o Andreu Alfaro, encara li venen a la memòria, i encara els canta: «Andreu, amic, torsimany de metalls,/eròtic cast de fusta ben antiga, arribes tu on la paraula es trenca...».
El dissabte passat Raimon no era molt lluny de Xàtiva, es més, era al cor de la ciutat, fent bategar centenars de cors, amb eixe crit de veu que clamava: «en les butxaques d'uns pantalons vells/que ma mare guardava/—ma mare ho guarda tot—,/ he trobat les nits que ens passàvem caminant, amics, / pels carrers de Xàtiva. Parlàvem de tot...». Era una gran nit, una nit que en altre moment (1964) el va portar a cantar: La nit.
Un esclafit final. Després del descans encetava la segona part del amb un grapat d'eixes cançons que el tenen a ell, i que escrigueren il·lustres poetes que Raimon, amb la seua veu, les fa present, passat i futur. Va llançat sobre l'escenari, es troba a casa, recita una mena de rap poètic. Després recorda i els fa homenatge, quan passeja per València sol; tecita el ja famòs soliloqui i l'acaba marcant-ne unes passes com recordant al Fred Astaire. En cantar i ficar-se al públic com dins d'un puny, se'n fuig amb picardia de l'escenari. Després torna entre aplaudiments i serà generós a l'acomiadament: He mirat aquesta terra, Veles e vents, Jo vinc d'un silenci i, amb les mans de tota la gent, Al vent. La pell, de gallina.
