Li pese a qui li pese, la recuperació de la memòria històrica no és un exercici nostàlgic, sinó una qüestió de necessitat i higiene democràtica. Fruit del silenci i la impunitat decretat per la Transició sobre segons quines coses, les noves generacions no tenen ni idea de qui era el general Franco ni del que representava. No pocs dels nostres joves pensen que va ser un president que guanyà unes eleccions i que està envoltat d'unes vagues connotacions negatives, no saben exactament per què. Desconeixen que hi havia un govern legítim, escollit a través de les urnes, que fou enderrocat per la força de les armes per una dreta que no volia esperar a les següents eleccions. Fou un colp d'Estat. Un alçament militar.
Quan alguns ajuntaments, com ara el de Xàtiva, exhibeixen simbòlicament una senyera tricolor, el 14 d'abril, estan fent un exercici de memòria històrica. Un recordatori i, al mateix temps, una reivindicació de la legitimitat democràtica. I quan el delegat del govern insta a retirar les banderes republicanes acusant als consistoris que les penjaven de "provocació", "sectarisme" o d'estar atiant la confrontació, s'està arrogant, de manera inconscient, o no, el paper d'hereu del franquisme, de preservador del silenci espès i boirós que s'ha volgut bolcar sobre l'alçament, Franco i la posterior dictadora construïda sobre la por i la repressió.
La II República, amb totes les seues mancances i el bagatge d'enfrontaments interns entre l'esquerra, fou un període democràtic, emanat de la voluntat popular, que representà avanços importants en matèria educativa i de drets. I les barbaritats comeses en la guerra per uns i altres no invaliden aquest fet. Per una anomalia inèdita en un país democràtic, es vol amagar una part del passat perquè a alguns no els va bé. Els mateixos que mantenien els honors a Franco i que ens deixaren ofegats de corrupció, sectarisme i hipoteques terribles. Però per molt que s'empenyen, amb el seu discurs retorçut i indecent, la República no és ETA, quelcom de vergonyós i repugnant que cal oblidar i vèncer i traure de les places i carrers. Ni es pot igualar de cap manera al Franquisme.
