Si Sinatra fou conegut com La Voz amb tanta propietat i més se li pot aplicar a Raimon el sobrenom de La Veu; La Veu de la Cançó. Així ho va deixar palès sobre l'escenari de l'Echegaray dissabte en un altre recital memorable d'un dia de Sant Jordi. Havien passat molts d'anys, 19, des de que el cantant de Xàtiva va actuar a Ontinyent, i encara que l'anterior consistori de Jorge Rodríguez hauria pogut contractar-lo, segons fons de l'equip de govern no va estar possible per l'oposició del aleshores regidor Manuel Ruiz, d'EU, en negar-se a incrementar la partida de cultura, segons la versió socialista.
Però misèries domèstiques al marge, Raimon va començar i acabar el seu recital de cançons a Ontinyent amb aplaudiments entusiastes i encesos. Eren els d'un públic agraït per la tasca d'este homenot menut, que quan parla trau la veu d'un home de 75 anys però quan canta sembla un xicot de 20, que encara te força i es sent bullir la sang. Entre el públic abundaven els de pels blancs, els calbs o els de les "arrugues" belles, però també noves generacions predisposades a descobrir al ja mític cantautor en vida i damunt d'un escenari, després de 55 anys en actiu.
A les 22.40 de la nit Raimon, rodejat dels seus músics; Fernando al contrabaix, Miquel i Joan a les guitarres i Pablo als instruments de vent, va encetar el seu recital, amb les mans a les butxaques, però conforme anaven passant les cançons, anirien prenent protagonisme i expressió. El públic, en la foscor, mantenia un silenci respectuós, mentre el cantautor anava repassant el seu rellotge d'emocions. El so tenia una musicalitat neta i clara. La música de Raimon ara es acurada. Com les paraules i poemes que li cantava a la vida. A l'any 40 Raimon recordava que encara no havien mort tots, mentre anava punxant el temps. A la plaça Santo Domingo, una estona abans del concert, havia plogut, dins l'Echegaray la veu cantava que Al meu País la pluja no sap ploure. Un home com ell, estiga on estiga, sempre se'n recorda de Xàtiva, estiga molt lluny o prop, i ho feia com abans, tirant mà de la guitarra. I amb la guitarra al coll plasma eixe lúcid pensament filosòfic que és L'única seguretat. Com a bon professional sap que toca cantar La nit per a traure-li un bon grapat d'aplaudiments a la gent. Ara toca interpretar a Salvador Espriu, He mirat aquesta terra, i cal deixar la guitarra a banda per a recitar-lo fins amb les mans. Ara Ausiàs March. I de poeta en poeta arriba a Jaume Roig. Fins que interpreta He passejat per València sol, de l'últim disc, de 2011, on ens evoca, entre els carrers de la Nau o la Pau, a tots eixos grans amics de la nostra cultura, fins que arriba a la Malvarrosa i descobreix el mar després d'un viatge en tren des de Xàtiva. Amb el Soliloqui solipsista Raimon ens oferirà altra versió expressiva del cantant, amb fons de jazz i eixa balladeta final tan divertida.
La gira Raimon a Casa està en marxa, i el nou fill predilecte de Xàtiva sap que a Ontinyent arribava precedit d'una gran expectació. Per tant va deixar cap al final del recital moltes d'eixes cançons que ja son clàssiques, pera tots, i himnes per a alguns. Des de Andreu amic o Parlant-me de tu, Com un puny, Veles e vents... A les 12.03 de la nit Raimon torna a prendre la guitarra per a llançar les carcasses finals: D'un temps d'un país i el públic —entregat l'aplaudeix—; Diguem no i Jo vinc d'un silenci, tal volta per recordar els més joves que el d'ell era «antic i molt llarg» i que a més a més «qui perd els orígens, perd identitat». El no va més el bufaria amb Al Vent. Era el deliri, l'èxtasi... Les emocions esborronaven la pell. Raimon i el públic ontinyentí s'acomiadaven, tal volta per a sempre, però conscients, com a la pel·lícula Casablanca, quan els dos personatges finals encetaven una eterna i tal vegada històrica complicitat.
Decisió municipal
L'entrada al recinte de l'Echegaray introduïa l'acte amb una bona xarxa informativa de panells sobre la personalitat de Raimon, sobre la seua trajectòria i obra. El batle, Jorge Rodríguez, que nomes tenia 15 anys l'anterior ocasió, 1995, en que va assistir a un recital del cantant xativí, en eixe mateix escenari ontinyentí. Va acudir amb el seu equip de govern, i diuen que per donar exemple es pagaren l'entrada de la pròpia butxaca. Ha sigut ell mateix —com a president dels governs de la diputació i de l'ajuntament ontinyentí— qui ha pres les decisions necessàries per a sumar-me a la gira i escoltar, desprès de tant de temps, a Raimon al seu poble; conscient que calia fer-li un merescut reconeixement, i sabedor que, com a demòcrata, els polítics li devien un desgreuge.
Fe de errores. La fotografía de Raimon de 1985 que aparecía en la edición de Levante-EMV el sábado no se firmó, por error ajeno al firmante del reportaje, a su autor, Josep Martínez Calatayud.
