Preferim anomenar la violència de gènere com a masclista. Pesem que el gènere és una condició de l'ésser humà, és a dir, masculí o femení. I com a tal no pot exercir la violència. És, per tant, una generalització abusiva. Millor dir violència exercida per un mascle sense cervell, que és incapaç d'entendre el que és l'amor, la llibertat o la igualtat, tres valors fonamentals de la democràcia, que ens ha costat molt d'aconseguir, i que ara superada la de tipus polític, la patim en forma d'atac als drets fonamentals de la dona majoritàriament, i també d'alguns homens, encara que en molta menor mesura. En un passat no massa llunyà, José Aragonés va optar per definir-la com «la tiranía del hogar».
Però, malauradament, la violència masclista no és un problema d'ara. Els seus arrels venen de ben lluny, des de que Eva va mossegar la poma, m'atreviria a dir. I va ser a principis del segle XX, quan una nova generació de joves compromesos en eradicar moltes coses dolentes, obriren camí en direcció a construir un món sense violència, a una època en que era un contravalor molt arrelat a la vida social. Pels volts dels anys vint i trenta, aquesta s'estenia a l'àmbit europeu. El feixisme triomfava a Itàlia, el nazisme a Alemanya. I a Espanya, la dictadura militar, la guerra del Marroc, i el terrorisme anarquista, justificaven la repressió en nom de la pau social. I com no podia ser d'un altra forma, aquesta s'endinsava també a les llars i l'escola, on sembla que la història anava en funció de guerres i de batalles, i no de com aconseguir un societat més justa i igualitària.
José Aragonés, llavors un jove escultor i pintor de Xàtiva, va començar a escriure al diari El Progreso, com a col·laborador cultural, amb vint i pocs anys. De la nombrosa producció periodística, que intentàrem rescatar de l'oblit amb l'ajuda de l'artesanal editorial Ulleye fa uns anys, destaquem dues articles dedicats a tractar el problema de la tirania de la llar. Els dos els dedicà a sa mare, un titolat Vida ejemplar, publicat el 24 de gener de 1931, i un altre, el 30 de gener de 1932, baix el nom Tiranía: hogar, compresión y cariño. Fem un resum de tots dos, perquè reflecteixen el drama en que van viure i continuen vivint moltes dones, però amb la diferència que llavors era una xacra que es patia en silenci, sense més solució que la submissió.
Ens diu al primer: «más de treinta años sobrellevó una existencia de renuncia absoluta, si como renuncia se entiende el no vivir más que para los hijos? desde los diecisiete que se casó hasta más de los cincuenta, vivió sin esperanza, no para sí misma, sino para los otros, para los hijos. Tuvo del matrimonio con quien no podía comprenderla nunca, quince hijos. De la extensa familia, enterró a siete? y fallado el único puntal que sostuvo su vida[els fills] y enfriado un tanto el amor, por la fatalidad y el infortunio, aquella santa se derrumbó».
Posteriorment vaig descobrir que Ramona Saborit Requena es va suïcidar. Una curta nota de premsa ens feu assabentar de com s'enverinà i de com els metges no van poder fer res per salvar-li la vida. En altres ocasions la violència contra les dones s'atribueix a l'alcoholisme, i només esdevenia en delicte o notícia quan es vessava sang. Unes línies, una missa, i cap solució a un problema que s'amagava a la llar.
Aragonés mai deixà de portar una flor a la tomba d'una mare, la qual sempre amagà la immensa amargor ocasionada per una vida de renúncia, perquè «?el más horroroso suplicio no es aquel que te dura unas horas mientras te martirizan, sino aquel que durante años y años, os machaca el alma, arranca el ideal y pulveriza toda nuestra esperanza», va escriure. Per tan immens patiment, Ramona fou en opinió de seu fill una santa, malgrat que ell més que cristià, fou un racionalista convençut. Però Aragonés sempre pensà que la seua mare fou una màrtir de la resignació cristiana.
Un any més tard, coneixedor de la situació de tantes mares esclaves de la llar, denuncià la tirania del mascle, i postulà que s'havia de canviar aquell paper per una relació basada en «la comprensión y el cariño». Llegim d'un text d'ell que «cada español es un tirano en miniatura „salvo excepciones contadas y honorísimas„ dentro de su hogar. La creencia de que todo le pertenece es algo arraigado entre nosotros: casa, mujer e hijos, y todo se amalgama en el espíritu del incomprensivo», diu. I proposa que per acabar amb «la tiranía del hogar» cal començar a educar en valors des de l'escola primària. Ens diu també «?si queremos ser libres por el tiempo, es necesario que el padre deje de ser el tirano intransigente para convertirse en el cariñoso compañero de su esposa, y en el fiel y amigo comprensivo de sus hijos. El aquí, en mi casa mando yo, ha de ser suprimido por engañoso y deseducador...». Així, aquesta «tiranía del hogar» no arribà a més en èpoques passades, afortunadament, gràcies a que les dones es mostraren submises, renunciant a la seua llibertat. I ell ho tenia claríssim: «nunca, nunca ¿Entendéis? Nunca se debe renunciar a nuestra vida por nadie», exhortava.
Tot un intel·lectual
Aragonés va aprendre que, de cara al matrimoni, mai ningú havia d'acceptar una vida de renúncia, ni que el gènere pot determinar el rol social. Passats els anys, la memòria col·lectiva continua obstinada en recordar el seu passat comunista, o la seua condició de tallista de marbre excèntric, amb greus problemes psiquiàtrics, en veure com a Espanya triomfava la violència sobre l'amor, la comprensió, la llibertat o la igualtat. En fi, un gran intel·lectual que va obrir camí, i que va pagar amb la repressió aquell idealisme de joventut, que hui ningú questiona, però que en els anys 40 fou motiu de martiri. I va ser un més, d'una llarga llista, que intentem traure de l'armari de la història, per a demostrar la modernitat d'un pensament que mereix la pena recordar, en ser una veu que aspirava a viure en un món sense tirania a les llars
