Divendres. L'hispanista irlandés Ian Gibson ve a Xàtiva, a participar en un homenatge al poeta Federico García Lorca. Acte marcat en roig. Arribe amb el temps just i no puc accedir al saló de la Casa de Cultura, ple a rebentar. El corredor d'accés també està complet. Me'n vaig amb una sensació agredolça: em diuen que no es veia tan ple el saló des de la visita de Liuboslav Pènev, el gran jugador del València. És una dada. I no cal fer moltes voltes, si ha estat per un poeta que tothom coneix, pel ganxo de l'intel·lectual mediàtic, o perquè aquell dia no hi havia res més. És el mateix. La ciutat ha respost. S'ha fet memòria cultural. I també de l'altra: Lorca va ser molt gran. I no va ser molt més gran encara perquè l'assassinaren.
Unes hores abans, participe en el rodatge d'un futur documental per a Àpunt sobre el bombardeig de Xàtiva. Ángeles tenia set anys quan caigueren les bombes. Es va salvar perquè la seua tia, de vint-i-set, no volgué que l'acompanyara a l'estació. La jove a morir en la flor de la vida. Per un bombardeig criminal contra civils, quan la guerra ja estava quasi acabada. La xiqueta, ara una dona gran, ja no vol saber si la matança fou cosa de rojos o blaus. Vol oblidar, perquè els records couen. Però l'oblit dels grans el paguen els joves.
Diumenge és l'homenatge a les víctimes de l'atac. Un acte també a rebentar. Gabi Ochoa, director del documental, conta en el Facebook que en passar per allí, un idiota es riu. «Ara trauré jo la del pollastre». Parla de la bandera d'Espanya preconstitucional, la de l'àguila, com si fora un revers homologable de l'altra. Però no ho és: una representa la legalitat re
publicana, en defensa de la qual alguns, certament, cometeren excessos. L'altra, un colp d'Estat, una insurrecció violenta que costà tres milions de morts, entre els quals hi ha els de Xàtiva. I quatre dècades de «pau» a còpia de presoners i milers d'exiliats i executats. Lorca, Miguel Hernández. El balanç de violències no admet comparatives.
Acaba l'homenatge. De tornada, veig en un balcó una bandera preconstitucional, penjada amb tota impunitat i tranquil·litat. Diuen que la memòria històrica reobri ferides. En realitat, la pervivència d'aquell símbol repugnant demostra que mai no es van tancar.
