En l'aparador de la galeria Paz i Comedias hi ha des d'ahir una peça que és una esmena a la totalitat en la societat de mercat. Llandes, canonades i altres objectes corrents assemblats i elevats a la categoria d'obra d'art. De la contradicció entre rutina i exclusivitat brolla la denúncia de l'artista Juan Fuster. Hi ha una altra crítica als valors de la contemporaneïtat, potser expressats d'una manera latent, en tota l'obra de Liliana Maresca, artista argentina morta fa ja dues dècades de qui Espai Visor exposa una retrospectiva que visitable fins a abril. La coincidència en el calendari entre ambdues mostres no és l'única que es manifesta en unes exposicions la reflexió de les quals transcendeix als límits de l'art.

L'any «crític» de Paz y Comedias. Per la galeria situada en la Plaça del Patriarca han passat des de principis de 2015 artistes com a Ernesto Casero, Toni Signes, Escif o Rogelio López Cuenca. Tots amb un denominador comú: la seua actitud crítica en l'art, el seu qüestionament del siestema a través de l'obra. «Per a açò em van cridar fa ja més d'un any», respon José Luis Pérez Pont sobre l'encàrrec que va rebre per part de la sala: volien un cicle coherent en els seus plantejaments, més que una llista d'exposicions.

«No és habitual que una galeria privada plantege tota una programació que vaja més enllà del comerç de l'art», subratlla Pérez Pont, que sota el paraigües de la crítica des de l'art no només ha atret un nucli artistes ben definit a la sala, sinó que ha plantejat en aquests mesos una sèrie d'activitats paral·leles, com a conferències o trobades, per a abonar el missatge de l'obra exposada.

En aquest cas el protagonista és Juan Fuster, la instal·lació del qual, mitjançant objectes quotidians, dispara en diverses direccions: «Vivim en una societat amb predilecció per allò exclussiu i Fuster el que fa és precisament convertir objectes rutinaris, quasi residus de la nostra vida quotidiana, en una obra exclussiva», explica el comissari. D'altra banda, la peça, és clar, denuncia la societat de la «superabundància, amb el seu paisatge domèstic monopolitzat pels objectes». Els valors d'eixa societat de consum, com la possessió i el mercantilisme, apareixen recollits en una sola peça que romandrà en l'espai que dóna a l'exterior de la sala.

El patí de Maresca. Liliana Maresca va morir a 1994, quan s'organitzava una retrospectiva sobre tota la seua obra. La mostra es deia Frenesí i resumia l'esperit d'una artista multidisciplinar que també va ser catalitzadora de l'art en l'Argentina posterior a la dictadura. «Ens agradava també el fet de que desenvolupara la seua activitat en un període semblant al que estava vivint Espanya», comenten des d'Espai Visor. A la galeria arribà ahir una mostra de les aptituts de Maresca: escultura i fotografia, a més de documentació i un video sobre la seua activitat. «Als huitanta va comprar una casa i llogava les habitacions a qui l'interessava, per tal de desenvolupar projectes. Això és el que la defineix. Després va impulsar una exposició en la qual era comissària i artista a la mateixa vegada», apunten des de la galeria.

Però hi ha un aspecte més en la carrera de l'argentina: una predilecció pels objectes trobats, com patins o revistes, que convertia en obres d'art, alguns dels quals han arribat a València. La seua crítica social anava i tornava en la seua carrera hi ha en peces en que és fa més evident, però sovint aquest element es dilueix entre les inquietuds d'una artista que volia arribar a tots els racons d'expressió.