«Però ja et dic que no tanque l'altra etapa, eh». Antoni Abad acaba amb una advertència, per si el titular ho traeix. L'artista de Lleida, que ha passat més de dues dècades allunyat dels objectes, ha tornat al taller, obligat pel comissari de la galeria Paz y Comedias, José Luis Pérez Pont. «No va ser fàcil, però em van anar sortint idees», diu Abad, i confessa que se l'ha passat «bomba». «És que a nivell personal és meravellós tot el que he viscut, el fet de conéixer tanta gent. Però el volum de gestió que hi ha al voltant és horrorós i sempre em deia que m'agradaria tornar a l'estudi, tranquil», reconeix, deixant entreveure a un artista eremita en el futur, «que agafa el filferro i fa bicicletes», com apunta entre rialles.

Però encara queda temps per a açò. De fet, el que presenta en la galeria naix de la interconnexió entre dues constants en la seua carrera: l'escultura de la seua primera etapa i la dedicació als col·lectius en risc en exclusió, tirat sempre per certa obsessió amb les noves tecnologies. Ahir es va presentar l'escultura de poliuretà, encara en fase provisional „la versió final, de marbre, es desvetlarà en les pròximes setmanes en la galeria„ realitzada amb l'ajuda d'un escàner 3D, una mà robòtica i una fresadora; la mà de Déu de la postmodernitat.

Tot per a plasmar al seu Homero: un xic invident que subjecta un mòbil, d'una manera totalment diferent de la qual ho fa una persona que pot veure. «Se'm va ocórrer gravant amb el mòbil a un dels xics a l'Acadèmia de Roma», relata l'artista. La peça, exposada en la sala de la plaça del Patriarca fins al 30 d'abril, és un apèndix de la proposta que portarà a la Biennal de Berlín: un projecte per a persones amb diversitat visual, que consisteix en una aplicació per al mòbil que permet gravar missatges geolocalitzats; és a dir, que una vegada pujats a la xarxa només es poden escoltar quan altres usuaris passen per un lloc determinat. «Les persones que no veuen solen realitzar sempre els mateixos recorreguts per la ciutat i la intenció és ampliar la seua ruta», comenta Abad.

De volta a València, l'escultura estarà acompanyada d'una altra nova obra, en aquest cas fotogràfica: una seqüència d'imatges en la qual una interprete del llenguatge de signes representa la frase atribuïda a Nietzsche: «Aquells que ballaven eren vistos com a bojos per aquells que no escoltaven la música». Hi ha, diu l'autor, «una espècie de dansa en la representació per signes de la frase». Aquestes obres es complementen amb altres que ha anat realitzant al llarg de la seua carrera, com les mans d'alumini que mesuren en pams el que fa durant un dia.

Totes les peces configuren La diezmillonésima parte del cuadrante del meridiano terrestre, és a dir un metre, mesura que marcava els seus primers treballs. Les dues etapes de l'artista, per tant, conflueixen aquests dies en Paz y Comedias, obrint el que ell accepta que es considere com un tercer període en la seua obra, en el qual recuperarà el treball amb els objectes després d'haver-se centrat en propostes més etèries. «Ja se m'han ocorregut més idees», anticipa l'artista, que de seguida desemboca en l'advertència de l'inici de l'article, perquè ningú entenga que es tracta d'un retorn al passat.