En una fotografia de 1965, un principiant Lou Reed d´aire malenconiós toca en el novaiorqués Cafè Bizarre sense saber que, poc després, l´assistència d´Andy Warhol a un d´aqueixos concerts marcaria el futur de la banda.

En aquells dies, Reed era tan sol un estudiant de literatura inadaptat i amb fam de rock and roll, que havia sigut sotmés a teràpia d´electroxoc pels seus pares per a «guarir» les seues tendències homosexuals i el seu apetit pels estupefaents.

Mentrestant, Warhol, als seus trenta-set anys, ascendia com l´incipient príncep de l´art pop, i assajava ja la idea de l´«art total» en el seu taller de Nova York conegut com «The Factory», on reunia entorn de festes i orgies a una fauna eclèctica que tractava de propulsar a l´estrellat.

Seduït pels ritmes ombrívols i hipnòtics de The Velvet Underground, el quartet compost llavors per Lou Reed, John Cale, Maureen Tucker i Sterling Morrison, Warhol es va convertir en el seu manager i va marcar amb el seu segell els inicis de la banda, destinada a convertir-se en una de les més rellevants del rock, com detalla l´exposició que alberga la Filarmonía de París fins al 21 d´agost.

Eren els anys de la generació beat, la lluita pels drets civils i l´experimentació a tots els nivells. En aqueixa atmosfera es va produir la trobada «improbable» entre el gal·lés John Cale, amb formació de música clàssica, i el rebel Reed, que solament compartien la seua fascinació pel rock i les experiències extremes, explica una de les comissàries de l´exposició, Carole Mirabello.

«Les seues relacions sempre van ser molt tibants, ja que tots dos competien per liderar la banda», prossegueix Mirabello. Després arribarien Sterling Morrison, que aportaria la base rítmica, i Maureen Tucker, que va afegir un distintiu so tribal.

L´exposició també recorre el rol de personatges menors, però que van contribuir a modelar la banda, com Angus McLise, excèntric primer bateria del grup que va rebutjar plegar-se als límits de temps dels recitals o rebre compensació econòmica per ells.

També La Munte Young, la col·laboració del qual amb Cale va influir de forma decisiva la identitat musical del grup, i figures properes a Warhol com la model Eddie Segwick, que va inspirar el tema Femme Fatale, i la musa transexual Candy Darling, a qui Reed va dedicar Candy Says.

De la mà de Warhol, The Velvet Underground va participar en l´espectacle concebut per l´artista «Exploding Plastic Inevitable», que combinava música, dansa i cinema, i va llançar el seu primer àlbum, The Velvet Undeground & Nico il·lustrat amb una warholiana banana.

Davant la insistència de Warhol el grup va acceptar amb moltes reticències la col·laboració de Nico en aqueix projecte, a canvi de la notorietat que esperaven aconseguir sota l´ala de l´artista.

No obstant açò, el disc, encara que és considerat com el més influent de la història per la publicació Rolling Stone, va anar un fracàs comercial amb sol 30.000 còpies venudes en cinc anys.

Reivindicat per artistes com David Bowie o Brian Eno, l´impacte de The Velvet Underground en les generacions posteriors d´artistes s´explica per «la llibertat que respiren les lletres de Reed i els concordes de Cale, que han convertit a les seues obres en un passatge obligat per a molts músics», detalla Mirabello.