Una de les companyies més transgressores de l’escena contemporània arriba a València. Las Naves presenta demà (20.00 h), la seua coproducció CINE, de la Tristura, companyia formada per Itsaso Arana i Celso Giménez, tots dos dramaturgs i directors d’este muntatge.
Es tracta d’una road movie teatral que serveix de punt de partida al personatge principal per iniciar una cerca sobre la seva identitat.
Este viatge comença, per als espectadors, amb el lliurament d’auriculars en taquilla. Com explica Celso Giménez, «hi ha sensació de primer plànol, no tant per la imatge. Hem cregut que el lloc per fer els primers plànols era el so. El so t’arriba com murmurat a cau d'orella».
Referent a això, Itsaso Arana afegeix que «és cert que en ‘CINE’ l’acte de l’escolta col·lectiva del teatre es posa en crisi perquè no hi ha una escolta col·lectiva, no hi ha esta sensació de contagi del pati de butaques. Però alhora dóna una sensació de què el que està ocorrent solament per a tu. S’entaula una relació molt íntima i especial».
CINE imagina «a un home jove, que durant anys no s’ha decidit a emprendre un viatge. Potser per por, potser per incapacitat o perquè mai va trobar el moment», segons afirmen els seus autors. El personatge principal inicia un viatge on tractarà de trobar respostes sobre la seua identitat, de la qual no queda rastre des que va néixer, a la fi dels anys 70, a Espanya. En esta recerca li acompanyaran altres personatges secundaris i «es trobarà amb situacions que li aniran revelant la seua pròpia història i la del seu país».
Reinventar-se
Els dos dramaturgs s’han servit d’altres elements del cinema, tal com explica Giménez, «com les transicions. Parlem molt d’això, ha d’anar a tall, això ha d’anar fos a negre i ha d’anar al segon següent una escena en un altre lloc». Per la seua banda, Itsaso Arana assegura que quan tots dos es van conéixer «passàvem les mateixes hores a l'escola d'art dramàtic que al cinema, en la filmoteca o en el circulo de Belles Arts… És més fàcil l’accés al cinema. Hi ha un corrent de fluïdesa a l’hora de veure bon cinema, que és molt més difícil que ocórrega en el teatre».
De fet, assegura Celso Giménez, «moltes vegades anem al teatre, i el teatre fa com si no existís el cinema, com si no hagués nascut un art molt semblant, que pot ser molt fidel a la realitat de la manera en el qual el teatre mai podrà ser-ho. El teatre ha de seguir reinventant-se».
I és per això que La Tristura és considerada com una de les companyies més interessants i transgressores del teatre contemporani espanyol, que aposta sempre per la recerca i la renovació dels llenguatges escènics.
