Es una deliciosa vesprada de juny i isc a passejar pel poble, sense rumb. Només m´envaeix el plaer de deixar caure els peus sobre voreres que conec de sempre i que han format el decorat dels meus dies. Passe per davant de façanes centenàries que fa temps amagaren algun cavall en el corral d´allà dins, i en l´andana oberta, fulles de tabac pessigades a cordills, apergaminant-se al ritme dels vents.
M´esforce per contemplar-ho tot amb una mirada per estrenar, com ho faria una turista que descobreix, per primera vegada, un racó del món. Però ni sóc turista, ni aquests carrers són novells per a mi; al contrari. Cada porta, cada llindar té perfilats uns rostres i, fins i tot, el ressò de moltes veus. Tanmateix, no reconec en aquella plaça del Pou o en l´estretor del carreró de l´estació, els colors i les flaires que m´embolcallaven quan hi jugava de menuda. Qui hi juga ara? On són aquelles partides de sambori, aquelles corregudes, els tallerets de costura, nines incloses, que retenien els riures de les criatures a l´exterior de les cases fins que la lluna mateix començava a badallar? Quanta imaginació es concentrava a l´aire lliure! Inventàvem jocs, contàvem mil històries, preparàvem malifetes innocents..
Nous costums i noves inquietuds han alterat el ritme de les nostres existències. Ja no hi ha temps per prendre la fresca a la porta de casa, asseguts en el bancalet, i teixir confidències que s´enfonsaven en la matinada. I davant mateix dels adults, les criatures, lliures, fins que algú avisava que venia un cotxe, però sense temor a la veu perquè sabíem que el vehicle entraria lentament en un territori que encara no era seu. En quin moment aquell crit que representava una alegre alteració de la rutina va emmudir? En quin instant vam recollir hamaques i botiges i vam posar el forrellat a aquella manera d´existir?
Som el que creem; també el que destruïm. Venim d´una època fosca que ha intentat esborrar els nostres paisatges i la raó per viure´ls; és hora de recuperar-los, de tornar a dibuixar-los, si cal. Hauríem d´obrir panys i eixir a buscar estratègies per rehabilitar l´horta i els llauradors, redefinir jardins i obrir espais urbans comuns. És factible una nova manera de ciutadania. Podem, entre tots, alentir el temps, allargar les converses i estrényer les abraçades.
Hauríem de fer possible que una nit qualsevol, una lluna de nata il·lumine les rialles d´uns infants jugant en un carrer amable.
