Pertinència» i «pertinença» és un doblet que pot causar dubtes o equivocacions en el seu ús, per la seua semblança ortogràfica i morfològica. En principi podem pensar que les dos paraules poden tindre el mateix significat, ´qualitat de pertinent´, però no és així, encara que en alguns diccionaris les donen com a sinònimes. Normativament la primera de les dos paraules citades té el significat descrit, procedent de «pertinent», és a dir, ´que ve a propòsit o que és apropiat al fi que es perseguix´, «Uns aclariments molts pertinents», «Una pregunta poc pertinent». Frases amb «pertinència» serien «Hem de valorar la pertinència o no de donar suport als pressupostos presentats per l´alcaldessa a la Comissió d´Hisenda». «La pertinència de facilitar la investidura de Rajoy no l´han vista clara moltíssims càrrecs i militants del PSOE».
Per la seua banda, «pertinença», normativament, és 'fet de pertànyer a algú o a alguna cosa', 'cosa que és propietat d'una persona determinada'. En castellà, «pertenencia». «Eixe carnet demostra la pertinença dels socis al club», «L´han detingut per la seua pertinença a un grup terrorista», «L´esmentat presumpte corrupte va comprar el palau amb totes les seues pertinences». No obstant, com deia, la semblança de les dos paraules crea inseguretat a l´usuari, ja que per lògica i per intuïció pensa que el substantiu derivat de «pertànyer» i relacionat amb l´adjectiu «pertanyent» és «pertanyença». Encara que eixa forma (pertanyença) no l´arreplega, com a normativa, cap diccionari de referència, el trobem en molts documents i té una certa utilització en mitjans de comunicació. Una busca internàutica ens confirma eixe ús, també, en textos de formalitat. Exemples d´usos: «Pertanyença a col·legis professionals i altres corporacions professionals», «Catalunya suspèn cautelarment la pertanyença a Espanya mentre analitza si militants del PP disfressats de jutge poden decidir per nosaltres», «Enumerabilitat i pertanyença de les propietats», «El sentiment de pertanyença es construeix d´una manera més sòlida allà on tenim un major nombre d´accions i interaccions». Jo, sense discutir ni negar el valor de «pertinença», com a usuari i conreador d´esta llengua en registres formals i informals, pense que el terme «pertanyença» s´hauria d´admetre com a normatiu, per ser la forma més lògica i intuïtiva per als usuaris. Fins i tot, el Gran diccionari de l´Enciclopèdia Catalana l´esmenta en l´entrada de «pertinença», d´esta manera: «[llatinisme superposat a l'ant. pertanyença, der. de pertànyer.]».
L´aclariment que fa eixe diccionari demostra que els usuaris que gasten «pertinyença» no van tan desencaminats. A vore si l´Acadèmia Valenciana de la Llengua i l´Institut d´Estudis Catalans s´hi animen en pròximes revisions i es pot dir i escriure, sense temor a cometre cap falta, que «La pertanyença a un partit no ha de significar cap privilegi, ni bicoca, ni prebenda, però tampoc ningun inconvenient ni representar un delicte com passava en el franquisme». Frase que vaig escriure jo no fa molt en un article, i vaig usar un poc (o prou) despistat la paraula «pertanyença». En tot cas, la interferència de la castellana "pertenencia" és la que no hem d´usar en cap escrit.
