Comptava el mateix Rovellet que, assabentat de que havia eixit un xaval que tenia bona pinta i que podia donar molta guerra en els trinquets, va decidir una vesprada acostar-se fins a Sueca on s'anunciava El Genovés, que llavors apareixia en els cartells amb l'apel·latiu de Pastor de Genovés. Desitjava avaluar aquella promesa. Havia pres com a nom esportiu el seu segon cognom. Va arribar Rovellet a Sueca, va veure l'heretgia que una pilota de rebot a colp sobrepassava el cap de Pastor i va comentar que el futur d'eixe xaval estava en l'obra. O siga, que s'oblidara dels trinquets. «Ja veus, Alberto, que jo també m´enganye», reconeixia un matí a este cronista.
Pastor va acabar sent El Genovés. En quan va pujar a les altures va adoptar el nom eufònic, bell, del seu propi poble. Un apel·latiu ajuda molt a la fama d'un artista. Algú va haver de recomanar-li la importància de la musicalitat en el seu nom esportiu. Segur estic que no va ser recomanació suggerida per algun gabinet de màrqueting dirigit per especialistes en la matèria.
En els temps en què hi havia trinquetaes cada dos per tres, sobretot en aquells desafiaments que obligaven a superar dificultats prèvies, regats per generoses travesses, ni existien professionals de l'educació física, ni fisioterapeutes, ni mètodes d'entrenament estudiats científicament. Res d'eixos progressos existien en un esport que es guiava per l'anarquia. Hi havia una Federació que no pintava res, ni es preocupava de res, perquè la seua seu estava a Madrid. I si en el carrer Colon de València ningú no coneixia on estava Pelayo ja em diran que sabien de pilota valenciana en la Meseta. Cada trinquet posseïa el seu propi reglament, oral, i en cas d'existir algun reglament oficial ningú s'havia preocupat de llegir-ho, perquè a ningú li importava el que en ell poguera dir-se. Això ho hem conegut els que pintem canes. Però hi havia trinquetaes€ Els jugadors eixien per generació espontània, passaven dels carrers als trinquets- això fins als anys quaranta- o es formaven ningú sap de quina manera... Però hi havia trinquetaes€ I tot això coincidia amb una exigua atenció informativa, res a veure amb les possibilitats actuals.
El nostre esport intenta modernitzar-se. La gran majoria dels nostres professionals han comprés que una adequada preparació física els permetrà triomfar amb més facilitat. A ningú li entra en el cap fumar en la pista, com véiem en els temps de les trinquetaes cuiden el seu cos, la seua alimentació€i es deixen portar per professionals de la formació física. Les escoles han proliferat en molts pobles, gràcies a l'acció dels clubs. Els seus monitors actuen amb mètode, es formen en cursos dirigits per especialistes, com hem vist estos dies en la Petxina.
Tot això ens permet afirmar que afortunadament s'ha donat un salt qualitatiu que beneficia a tots. Però no hi ha trinquetaes com antany. La pilota professional sobreviu, amb la crisi de les apostes, gràcies a la subvenció pública. I això no és garantia de futur. Ja no ixen jugadors per generació espontània; ni acudirà Rovellet a avaluar a un futur Genovés ni veurem jugadors que no siguen atletes...
Temps passats que ben passats estan. I no obstant això, en l'essència d'este esport està l'anarquia del desafiament, del poder de les figures, de la llibertat creadora. I en això, segurament que hem retrocedit. Ja no hi ha trinquetaes.
