La ciutat ibèrica de Saiganta està en domini cartaginés des de l'any 219 aC al 212 aC, any en què els generals Gneu i Publi Scipió amb la col·laboracció d'Abelix amb els romans recuperaren els hostatges ibers en poder dels cartaginesos i la reintegraren la ciutat a l'obediència romana. Segons Tit Livi, la lluita d'Abelix al costat de Publi Corneli Scipió l'Africà fou decisiva perquè els cartaginesos foren derrotats definitivament l'any 205 aC. A partir d'aquest moment i durant el període ibèric final (segles II i I aC), altrament dit durant la república romana, s'intensifica la relació de Saiganta amb Roma i, com a conseqüència, la nostra ciutat va anar assimilant la cultura grecoromana.
Vençuts i expulsats els cartaginesos de la península Ibèrica, Saiganta es regeix pel dret llatí i adquereix l'estatut de ciutat federada de Roma. L'ambaixada saguntina aconsegueix del senat romà el decret perquè Scipió l'Africà reconstruïra Saguntum. De l'obra es conserven els contraforts que preveien la planificació del fòrum decurial i la reconstrucció de l'àrea sacra.
Els romans relacionen inte-resadament nom ibèric de la ciutat, Saiganta, amb l'illa grega de Zakynto i passa al llatí com Saguntum. Arrela la llegenda de la fundació de la ciutat per Hèracles quan el semidéu tornava amb els bous de Gerió i una serp mossegà mortalment el seu cap Zakynto. La llegenda conta que Hèracles construí el seu mausoleum al cim de la lloma del Castell, ben probablement es tractava d'un temple, el qual fou assolat en el període islàmic i la guerra del francés. Podem veure encara el fossat de protecció, part del mur sud, les cisternes oblongues que el circundaven i les columnes reutilitzades en la muralla nord de la plaça.
En el segle II aC s'emeten monedes amb la imatge d'Hèracles i a partir de la segona meitat del segle comencen les monedes bilingües Arse saguntinu. En el segle I aC alternen les emissions en iber i en llatí fins que en la segona meitat del segle I aC l'iber desapareix del monetari al temps que les imatges segueixen models romans.
El ritual funerari ibèric, caracteritzat per la incineració del difunt, passa a realitzar-se seguint el costum romà que consistia a soterrar o a dipositar el cos en sarcòfags i túmuls. Les necròpolis se situaven en el vessant nord junt a les muralles de la ciutadella (arx-cis) i davant de les portes de la ciutat, entre les muralles i el riu. L'accés a la ciutat a través de la necròpolis s'efectuava per tres portòriums situats a l'est (eixida a la via Heraclea), al nord (per creuar el riu pel pont) i a l'oest (encarat cap a Turbula). És conserva només el portorium nord, el qual fou integrat posteriorment com a porta del circ. De la necròpolis s'han recuperat un nombre considerable de làpides funeràries escrites en iber, però seguint el model dels epitafis romans.
El temple de la deesa màxima de Saiganta s'assimilà a Diana i durant aquest període de transició es realitzen obres d'adequació, de les quals han deixat constància les inscripcions. Una d'elles és bilingüe, iberollatina, i per la qual sabem que el senador Itir (en llatí Fabi Isidorus) contribuí a l'obra amb dotze dracmes. Els nombrosos pedestals i ares votives recuperades al santuari de la Muntanya Frontera, ens permeten saber que Tu, déu ibèric de l'agricultura, s'assimila al déu romà Liber Pater, protector de la joventut i de la vinya.
Colònia llatina
En els anys setanta del segle I aC, Sertori dissenteix de la política de Roma, s'alia amb els pobles ibèrics i Saguntum lluita en contra de Sertori i a favor de Pompeu. Tot sembla indicar que aleshores, per la nombrosa presència de ciutadans romans i nadius romanitzats, Saguntum va adquerir l'estatut de colònia llatina. L'any 4 aC, l'emperador August dota la ciutat de l'estatut de municipi romà.
