La comissió «Sagunt patrimoni de la humanitat» de l'Ajuntament de Sagunt m'ha demanat que explique l'alcassaba islàmica de Sagunt. La visita guiada es realitzarà avui i els interessats a assistir-hi es concentraran a la porta de l'Ajuntament a les 10 hores del matí.
Hi ha qui manté que Sagunt quedà desploblat a partir de la decadència romana i creuen que per això s'anomenà Morvedre que fan vindre de "murus veter". Com he explicat en altres ocasions, el que passà a Sagunt en el segle IV per la inestabilitat de l'Imperi Romà fou que la població abandonà la zona d'expansió romana entre les muralles ibèriques i el riu i, els que no se n'anaren a les ciutats, es reclogueren en la ciutat ibèrica. Així podem entendre que Morvedre és una reducció ben probablement de "mora veter sagunti" (la protecció vella de Sagunt). Els musulmans adaptaren el nom Morvedre a la seua fonètica i el pronunciaren Murbítar i a la ciutadella o castell l'anomenaren hisn o alcàsser.
Des del segle VIII al segle XIII la madina Murbítar no fou tan important com la ibèrica Saiganda o com la romana Saguntum, però mantingué una població que, si considerem que al pas de Jaume I eixiren un miler de persones per espantar-lo, podem estimar en uns 2000 habitants i el seu alcàsser fou significatiu en les guerres per la instauració de l'Emirat Independent entre els segles VIII i IX per Abd al-Rahman I. Durant cinc-cents anys l'àrab i el berber impregnaren la llengua dels saguntins com evidencia la toponímia: carrer de l'Araig, el barranc d'Almudàfer, la platja d'Almardà, la séquia de l'Arrif, els pobles d'Albalat, Alfara, Algar, Algmia?i el nom de les places de l'alcàsser: Salúquia, Albacar, Alcaid, Agarens i Albarrana. Això per no parlar del llenguatge comú: ma (aigua), assut, sénia, aljub, caduf, albelló, garrofes? Amb el canvi de l'administració musulmana per la cristiana, la llengua àrab continuà palant-se i escrivint-se fins al segle XVII.
Certament, moltes de les restes del període islàmic han desaparegut com a conseqüència del pas del temps i l'adaptació a les formes de vida modernes. Així van desaparèixer les sis mesquites documentades amb les seues dimans, les quals se situaven a les esglésies de Santa Maria i Sant Salvador, a les placetes de l'Hospital i de la Sang Nova, la del Casell i la de la Moreria en la cruïlla dels carrers La Rosa i Raseta; la madrassa que se situava a la placeta dels Berenguer; els banys del delme; etcètera. Tot i això encara queda a la ciutat un conjunt islàmic envejable a manca de recuperar i posar en valor, em referisc als banys, el forn i l'hotal del carrer Abril.
La visita al Castell consistirà en un passeig durant el qual parlarem i veurem la pervivència de la toponímia, els materials, les tècniques de construcció i la decoració que portaren els primer omeies; les portes, muralles, torres, merlets i rondes. Concretament identificarem nombroses restes: 1. La decoració omeia persistent en dues torres, 2. Els diferents tipus de tècniques constructives i materials que utilitzaren, 3. La porta islàmica, 4. Els merlets i les rondes de muralla, 5. La muralla que segregà Tres Pouets, 6. La frontera dels alcàssers o Agarens amb la porta de Mahoma, 7. La plaça de l'Alcaid i la reutilització de l'espai (mesquita, cementeri, molins, serveis), 8. L'Albacar, 9. La porta d'Almenara,10. La Salúquia o fortificació.
