És el moment de retre un merescut homenatge al pintor Ximo Michavila (1926-2016) gràcies a l'exposició que el crític d'art Romà de la Calle ha comissariat en la magnífica sala d'exposicions de la Fundació Bancaixa Sagunt. Una institució que, cal dir-ho per davant, sempre ha sigut i continua sent un suport imprescindible per a les manifestacions culturals de la ciutat. La veritat és que el Camp de Morvedre és una comarca rica en creadors i creadores plàstiques de primer nivell, és una gran sort. Recorde ara la seua implicació en la revista Abalorio, una revista de literatura i art, al capdavall, en la qual van participar artistes de la talla del mateix Michavila, i també d'altres igualment interessants com Jaime Giménez de Haro, Carmen Michavila, Sento Llobell, Javier Chapa, Mavi Mezquita, Elena Uriel, Manuel Bellver, Vicent Forment, Anna Pastor, Eugenio Muñoz, Leonor Seguí, Delia Diaz, Provi Morillas... i un llarg etcètera.
El compromís del pintor amb el seu entorn social i natural, la seua predisposició a col·laborar en qualsevol iniciativa proposada per qualsevol col·lectiu cultural, era un fet més que contrastat. No debades, els seus avantpassats tenien una alqueria al Port de Sagunt i el pintor va viure gran part de la seua vida a Albalat dels Tarongers: tenia un gran lligam amb l'entorn humà i natural de la comarca. Molt significativa ha sigut la placa commemorativa que l'artista té al cim del Garbí, en plena serra de la Calderona, un homenatge de les institucions que ens recorda el seu compromís amb la conservació de la natura i de defensor del territori valencià des de la seua vessant de creador plàstic.
D'altra banda, Michavila, com tants altres de la seua generació, va formar part d'aquella minoria -a través del Grup Parpalló- que ens va enllaçar amb la modernitat, una referència a hores d'ara impagable. Van nàixer grups i tendències arreu d'Espanya preocupats per la investigació de la forma, dels colors, de la intuïció icònica pura, de la geometria racional i les aplicacions de la ciència, dels materials: fou un moviment de primera magnitud que enllaçava l'art amb la incipient modernitat truncada amb la Guerra Civil.
L'empremta creativa del pintor d'Albalat és honesta i personal, no mira d'enganyar ningú amb concessions a la galeria de l'art benpensant. Una intuïtiva inquietud per la forma sembla empastifar les obres inicials, reflex d'un assaonat món interior, amb fortes i dramàtiques tonalitats brunes que reforcen la fortalesa orgànica del seu plantejament estètic. Una de les etapes més creatives ha sigut el període neoconstructivista. La seua investigació del color, les textures, els materials i la forma són el reflex d'una sòlida maduresa creativa i formació intel·lectual.
Del constructivisme a l'abstracció paisatgística de la reflexió sobre l'Albufera de la sèrie El llac que, com diu Pasqual Patuel en l'exhaustiva monografia que li ha dedicat a l'artista, marca una fita en la seua trajectòria: des del paisatge contemplat des de l'altura del constructivisme fins als matisos dels elements més pròxims, més concrets. L'artista troba en esta sèrie un espai on vessar tot el contingut emotiu del paisatge, però, això sí, esquarterant qualsevol relació amb el tòpic estètic tradicional que ha definit l'Albufera. Comptat i debatut, l'exposició de la Fundació Bancaixa a l'espai de la Glorieta de Sagunt és una molt bona oportunitat per a assaborir l'obra d'un excel·lent artista estretament lligat al Camp de Morvedre, sens dubte. Al Camp de Morvedre, al País Valencià i la història de l'art universal. Un orgull per a totes les persones apassionades per l'art i la creació.
