Ximo Puig ens recordà, al inaugurar a La Nau l´exposició Carles Salvador i el seu temps, com el mestre Carles Salador participà al Segon Congrés Internacional de 1937 d´Escriptors per la Defensa de la Cultura. Efectivament, repassant les cròniques del moment he comprovat com tant ell com altres valencianistes van estar no sols presents sinó actius als debats i les activitats. L´esmentat congrés, que ajuntaria a intel·lectuals de tot el món compromesos en el combat contra el feixisme i recolzant a la República, celebrà gran part de les seus sessions al Cap i Casal. Fou un moment molt rellevant, ja que a més del suport a la causa republicana, fou un encontre entre les cultures i llengües, amb debats i aportacions. He tirat de l´hemeroteca i rellegit el text de la ponència que presentà el grup de valencianistes presents, un text elaborat per diverses persones que finalment seria redactat, segons testimoni de Ricard Blasco, pel mestre Carles Salvador i llegit el 10 de juliol de 1937 al Saló de Plens de l´Ajuntament de València, símptoma evident de l´autoritat moral que Salvador ostentava. El contingut de la ponència, publicat al volum II del llibre Valencia, capital de la República (1936-37) editat pel Consell Valencià de Cultura, no te pèrdua. Està centrat al voltant l´articulació dels fets diferencials nacionals resulta d´actualitat, per la qual cosa paga la pena recuperar-lo. El text manifestava: «Nosaltres escriptors nacionalistes valencianistes, volem unir la nostra veu al cor de les veus internacionals». I seguia: «Hom sap de sobres que Espanya, el que comunament denominem Espanya, carix d´una unitat efectiva, específica per ésser constituïda per un nombrós estel de petites nacionalitats des de fa segles i per una unilateral creença de falsa unitat han vingut suportant una infame i vergonyosa difamació „i àdhuc opressió„ per part dels elements centralitzadors...». Evident resulta l´interès d´aquells valencianistes en mostrat el sentit de la diferència i denunciar l´imatge uniformadora que tant aleshores com avui es vol donar. S´afirmava com «aquestes nacionalitats ibèriques, que existeixen amb plena personalitat i una plena consciència política, no son únicament un fet polític, geogràfic o històric. Son també un fet cultural». Com ja aleshores es negava, fins i tot dins del mateix camp del republicanisme, el dret a l´autogovern o a decidir, s´eixia al pas amb una afirmació de plena vigència. «Nosaltres proclamem i parlem per la pròpia experiència que quan més aferrissat a la terra pairal s´és, més internacionalista hom arriba a ésser». Al reivindicar la memòria històrica de l´experiència republicana no podem oblidar, com passa en ocasions, eixa memòria del valencianisme compromès amb la democràcia, les llibertats i la cultura, entre les quals les que tenen una arrel nacional no oficial són relegades a una segona filera.
