Ha mort Paco Burguera. Un valencià que no necessita presentació. Un valencià de soca-rel; un homenot què treballà de valent perquè els valencians tornarem a ser els protagonistes de la nostra pròpia història, com a ciutadans. A eixa causa dedicà Paco Burguera tota la seua vida. i tot el seu patrimoni. Per aixó mateix, Paco resulta ser un personatge singular.
Mentre, en nom d´eixe mateix objectiu, uns han sacsejat l´erari públic, Paco, pel seu veïnat es va arruïnar. Una subtil diferència a no oblidar. La seua personalitat ha estat l´antítesi de la vanitat, la supèrbia i la mediocritat provincianes tan arrelades entre els valencians. Va fer país des de nombroses pàgines de periòdics, formà colla amb eixe grup de patricis que impulsaren a principis dels seixant Valencia-Fruits, rotatiu representant d´una classe empresarial moderna i dinàmica amb el cap fiact en la integració d´Espanya en la CEE. Paco Burguera representà a un sector de la burgesia valenciana, la liberal i il·lustrada, i pel temps que li tocà viure, antifranquista.
Però, el seu fer poc tenia en comú amb un Broseta o un Monsonís amb qui, a més a més, va ser correlegionari en el Partit Demòcrata Liberal del País Valencià que el mateix Burguera fundà amb un altre patrici valencià, Joaquín Maldonado Almenar. Tanmateix, Burguera acabà condemnat socialment i políticament a la foscor. Entre altres qüestions per eixe anticatalanisme congènit que es va estendre com un càncer amb metastasi al conjunt de tot el nostre cos social, frustrant-se la consolidació d´una burgesia moderna. Es a dir, d´altra cosa.
Ja fa uns dies del traspás de Paco Burguera i no m´abandona una estranya contrarietat. La tristor per la mort d´un home de bé; íntegre; d´un homenot. Però també de ràbia. Ràbia perquè este País no ha donat uns quants Burgueres més. Quant anem a fer-te en falta! Bon viatge Paco, tú què al teu poble tant has sigut fidel.
